Va començar gravant sessions per a cassets de gasolinera, després van reclamar els seus serveis El Último de la Fila i Serrat, i ara dirigeix el seu talent en la seva carrera com a solista de la guitarra. Pedro Javier González (Barcelona, 1962) porta les seves arts clàssiques i flamenques avui al Palau, en el cicle Mestres de la Guitarra Espanyola.
-¿Un concert per a turistes?
-La majoria del públic d'aquests concerts ho és, però és un turisme molt educat. Jo no surto ballant i vestit de farbalans: sóc un senyor seriós que toca obres molt serioses, i les escullo jo. El protagonista no sóc jo, sinó la guitarra. Jo no sóc famós ni he treballat mai la meva marca.
-Aquest públic estranger, ¿no l'indueix a tocar el que creu que espera d'un recital de guitarra espanyola?
-Només faig una concessió quasi al final, els toco la malaguenya de Lecuona. Però en una versió molt intel·lectual, amb arranjament de Sabicas. Toco joies de la història de la guitarra flamenca i alguna peça meva.
-Que els guiris vegin que es compon, que no tot és museu...
-És clar, encara que és un museu molt revisat, segle XXI, amb certa habilitat. I com a bis toquem Sultans of swing; una versió amb caixó que a
Youtube té dos milions de visites.
-¿En què consisteix l'actitud moderna tocant la guitarra clàssica?
-Té a veure amb el so, el groove. Em permeto llicències i condueixo les obres segons em convé. Toco Sabicas no com el tocava ell, sinó com el veig jo.
-No és un guitarrista que acompanya cantaores.
-Vaig començar anant per les penyes, però mai m'he sentit a gust en el flamenc. No vinc d'una família de l'ambient. M'agrada el flamenc perquè m'agrada la guitarra.
-¿El va cohibir l'ambient flamenc?
-Sí, si hi vols entrar t'has d'avenir amb els gitanos. Si comparteixes el seu llenguatge, bé, però no era el meu rotllo. Als 80 em vaig atipar de gravar cassets de carretera amb Junco, Los Chavis, Ana Reverte… I Manolo Escobar, Lolita, María del Monte… ¡Tots! I Santi Vendrell: vam tocar en campanyes de CiU, per al president…
-¿Ara ha volgut apartar-se del show business?
-Sí, i sóc lliure del tot. Des que el 2008 vaig decidir no fer més gires amb Manolo García…
-¿Ho va decidir vostè?
-Ja eren molts anys: 10 amb El Último i 10 més amb Manolo. Començava la crisi. Ja veia que a Manolo cada vegada li costava més tot. Jo era un empleat veterà amb alguns privilegis. No podia créixer més artísticament, i ell necessitava canvis.
-¿Ha deixat d'interessar-li el pop?
-Vaig atrapar una època de molt luxe. Amb El Último vam estar tres mesos a l'estudi Real World com reis, amb Peter Gabriel servint-nos cafè… Llavors et trucaven ells o Serrat i ho deixaves tot: pagaven bé, aprenies… Ara els artistes ja no tenen diners per invertir en la qualitat.
-¿La qualitat depèn del pressupost?
-En molts casos, sí, del temps que hi puguis dedicar. Ara és més de tot a cent. Excepte coses més alternatives, amb talent: Las Migas, Martirio, Raúl Rodríguez…
-¿Quin moment personal destacaria de la seva etapa amb El Último?
-M'agrada molt Lápiz y tinta, que vaig tocar amb un llaüt.
-Després el va fitxar Serrat.
-I em va oferir una gira, la de Tarrés, però jo ja hi era… Sóc una mica raret. Li vaig dir que no.
-Es devia quedar descol·locat.
-No ho sé... No tots els músics som iguals. M'han ofert gires Bosé i Bisbal, i he dit que no. M'agrada la guitarra clàssica, i «aprenent de molt, mestre de res».
-Omplirà un Palau amb estrangers. ¿I el públic d'aquí?
-Les coses són així. Em funciona més fer un Palau així, amb turistes, que no pas un Luz de Gas presentant un disc meu. I toco a Moscou, Itàlia, Nova York, Londres… Com deia Cristóbal Halffter, la millor sortida per a un músic espanyol és la d'Irun. M'ho va ensenyar Toti Soler i tenia raó.