Més que una pel·lícula sobre vampirs, que també ho és, Solo los amantes sobreviven és un lúdic joc de referències culturals (del rock al cine, de la literatura a la música clàssica, del que representen dues ciutats tan diferents com Detroit i Tànger), una cosa en la qual Jim Jarmusch és un consumat i gens pedant expert.

Després d'encarar a la seva manera varietats genèriques tan diferents com el film carcerari (Sota el pes de la llei), el cine d'episodis (La nit a la Terra), el western (Dead man), el thriller (Ghost dog) o el rockumental (Year of the horse), Jarmusch emprèn ara la seva sucosa revisió del relat de vampirs apel·lant al romanticisme tortuós d'aquests personatges condemnats a la vida eterna.

El vampir viu a la ciutat de Detroit, va conèixer els poetes romàntics francesos i anglesos, va prestar a Schubert un dels seus adagios i a casa seva té retrats de Buster Keaton, Edgar Allan Poe i Iggy Pop. La vampira viu a Tànger i, una idea preciosa, emmagatzema al tou dels dits tot el coneixement del món al llegir desenes de llibres. Són vampirs cultes, que es neguen a matar per viure i prefereixen alimentar-se amb sang comprada clandestinament.

La pel·lícula és un joc especular amb la pròpia obra de Jarmusch (el vampir compon música, i la música que escriu és del mateix Jarmusch i del seu últim company en aventures musicals, el llaütista holandès Josef van Wissem) i un exercici gens retro ni cinèfil, i compta amb una seqüència esplèndida en què els protagonistes visiten Detroit de nit, en cotxe, parlant del segell discogràfic Motown fins a arribar a la casa de Jack White. Passat, present i futur de la cultura popular.