Veient l'encrespat Mediterrani que ahir llepava les ruïnes de la ciutat grega d'Empúries, un gairebé podia atrevir-se a desxifrar la profecia que l'endeví Tirèsias va fer a l'heroi homèric Odisseu, l'Ulisses de la tradició romana -«la mort et matarà dolça, sortint del mar»-, que recordava un erudit, i a la vegada pedagògic, Valerio Manfredi (Mòdena, 1943), desafiant la tramuntana amb la seva espessa i nívia cabellera. L'autor de l'aclamada trilogia Alexandros, arqueòleg i acadèmic especialitzat en les antigues Grècia i Roma, presentava la seva nova novel·la històrica, Odiseo. El juramento (Grijalbo), que narra, sent fidel al poema d'Homer, les aventures i la humanitat «de l'heroi més gran de tots els temps», des del seu naixement fins a la guerra de Troia, passant pel seu matrimoni amb Penèlope, el naixement del seu fill Telèmac, la inspiració de la seva protectora deessa d'ulls glaucs, Atenea, i la trobada amb el seu lobuno avi Autòlic, que li va posar el nom d'Odisseu perquè odiava a tothom. És la primera part; l'any que ve arribarà la segona, «que tancarà el cercle amb l'últim viatge d'Ulisses».
«Odisseu és un heroi modern. Ell no volia la guerra, va intentar impedir la guerra de Troia [negociant amb el rei Príam la devolució d'Helena d'Esparta, que per amor al seu fill Paris va abandonar el seu marit, Menelau]. Fins que va ser inevitable i llavors va ser la seva ment [ideant el cavall de fusta] la que la va resoldre. No va ser el braç ni l'espasa d'Aquil·les -raona Manfredi-.
Aquella guerra va significar el final de l'edat de bronze, va ser el símbol del final d'una civilització. Quan després de tants anys de guerra aquells reis van tornar a casa tot havia canviat. Ulisses va trobar el seu palau envaït per aristòcrates que pretenien la seva dona, altres van trobar les seves reines amb amants».
¿Val la pena emprendre una guerra devastadora per una dona? «Helena, la més preciosa del món. ¿Quin motiu millor hi ha?», respon somrient per afegir que Helena, igual que Ulisses, és un «personatge tràgic» que tenia en la seva consciència totes les morts que va causar amb la seva decisió i que en realitat ella només va ser el «pretext per a la guerra, un casus belli per ocultar les raons reals, perquè Troia era una ciutat de gran valor estratègic».
Malgrat que només amb la seva trilogia d'Alexandre el Gran va vendre 4 milions d'exemplars a tot el món, Manfredi assegura que no li interessa ser comercial i per això no carrega les tintes amb sexe i violència (encara que la sang de la batalla troiana es coli inevitablement en les seves pàgines). «Narro moments d'amor seguint l'estil d'Homer, el contrari seria com plantar plàtans al jardí de Juli Cèsar. Quan escric no penso en els diners. Si ho fes no faria res de bo. El meu objectiu és recrear atmosferes per transmetre emocions, que puguis viure històries que el teu destí t'ha negat. Recrear el regust, el color d'una època, ja sigui la de Franco o la de Cleopatra. L'èpica és la resposta a la nostra necessitat d'emocionar-nos». Perquè, segueix, lapidari: «Una vida sense emoció no val la pena ser viscuda. Porta a la depressió i pot acabar en suïcidi».
Manfredi, que ha afrontat a Odiseo el «problema d'explicar la força èpica continguda en un cicle poètic de 13 poemes amb uns 140.000 versos», destaca l'«habilitat perduda» d'Homer com a «poeta oral» que va transmetre amb la seva Ilíada i la seva Odissea el «ressò llunyà d'alguna cosa que probablement va passar en realitat», la guerra de Troia. Encara que, apunta, al marge de l'èpica d'un heroi que navega per «un mar misteriós poblat de monstres», no importa «si va existir un rei d'Ítaca anomenat Ulisses, el que importa és que gràcies a un gegant de la literatura universal avui estem aquí parlant d'ell».
Gràcies a Homer, opina l'autor italià, sabem que aquella galàxia d'estats de la terra Acàdia mantenia l'equilibri sobretot amb «empreses comunes, com la dels argonautes o la guerra de Troia, que significaven la gran aventura que després revivien com a germans de sang».