El barceloní Joe Crepúsculo es va mudar a Mallorca, però no s'ha retirat. Un any després d'El caldero,ha arribatBaile de magos, el seu disc més electrònic i ballable; influït per la seva vella passió pel bakalao. Avui l'estrena a Sidecar (22.30 hores).

-¿Com va la vida a Mallorca?

-¡Molt bé! Visc als afores de Palma. No em sento en una illa. No veig el mar. Podria ser a Còrdova o l'Hospitalet. La gent pensa que em passo el dia a la gandula o al vaixell...

-¿Ja ha conegut Tomeu Penya?

-Encara no. Viu a l'altra punta de l'illa. Tant de bo que el conegui algun dia.

-Però ja l'ha vist en concert.

-Sí. I vaig tenir la sensació d'estar veient un gran artista. Va ser com veure Roy Orbison: una estrella del rock de veritat. Un saber estar a l'escenari, bones cançons... ¡Tenia aura!

-No és un disc gaire mallorquí.

-El tenia pensat abans d'anar-me'n de Barcelona. Volia un so amb potència i bakalao. I el concepte es va anar formant: és una barreja de joventut guillada, hedonisme i crítica social vista des d'una penombra rara.

-De jove feia música màkina.Tard o d'hora arribaria un disc així.

-Ara veig que és el disc que sempre havia volgut fer. Però, com diu Nietzsche, per fer una església n'has de destruir una altra. Havia de passar pel pop i la cosa llatina per fer aquest disc que tornava a mi mateix.

-¿S'assembla gens a les cintes que gravava a finals dels anys 90?

-Les melodies, sí. Però era molt tosc i ràpid. Aquelles cançons rondaven els 190 bpms. Aquestes van a 127.

-¿Com s'inicia en l'electrònica?

-En un viatge a Andorra amb els meus pares vaig comprar unThunderdome, recopilatori de hardcore de Rotterdam, perquè sortia una mòmia a la portada. Un dels moments que més m'han marcat.

-¿Anava a discoteques makineres?

-Als 16 i 17 anys vaig anar molt a l'Orbital. I a Chasis, Pont Aeri,

Ocho y Medio... Només em va durar un any. Després ja vaig anar a les discoteques del Poblenou.

-Ara té molt interès que la seva música connecti amb la joventut.

-Dies enrere comentàvem amb gent d'altres grups que això que anomenem indie és una música per a gent en la trentena avançada i que havíem perdut la capacitat d'arribar a la gent jove. Em vaig plantejar buscar què senten els joves i vaig descobrir el dubstep. No el dubstep anglèsadormovelles,sinó el de Skrillex. ¡I em flipa! Em va recordar el punk, que els grans deien que era soroll. O recuperem el carro dels joves o perdrem el tren i ens quedarem abstrets en el nostre indie, els nostres Beach House i el que ens filtri la premsa.

-Repetim conductes. De jove el teu pare et recomanava Pink Floyd i tu volies els Pixies. Avui un xaval de 15 anys veu els Pixies tan d'una altra època com tu veies Pink Floyd.

-Ens hem deixat portar per la modernitat fictícia de les revistes. No sé si això meu arribarà als joves. Crec que no, però potser és una mica de perdedor anar amb aquesta visió.

-¿Veu possible transcendir el circuit indie i arribar a aquest públic jove?

-S'ha de provar. No crec que sigui un disc gaire bakala per als indies però potser és massa indie per a aquesta altra gent. Jo també pensava en Eivissa. M'encanta Major Lazer: sense prejudicis per agafar les màximes burrades de la música jamaicana. Aquí fas això i ets uncutre, però he fet el mateix. Agafo coses del que es feia a Espanya als 90: de Scorpia, de Chasis...