No tothom és capaç d'autoproclamar-se «un astre intercomarcal». Quimi Portet va batejar el seu llibre així:Diari d'un astre intercomarcal(el 2007). Ni d'admetreTinc una bèstia dintre meu, a través d'un dels seus temes més inspirats. O de citar Voltaire i els Gipsy Kings en una mateixa estrofa. El cantautor i guitarrista de Vic, de llarga i inquieta trajectòria, l'exmembre de Kul de Mandril, Los Burros i El Último de la Fila, continua estant de gira del seu vuitè disc en solitari,Oh my love. I dijous que ve actuarà al Palau de la Música, convidat pel cicleBandautors.

Serà el seu segon recital a la sala modernista. El debut va tenir lloc la primavera del 2010, amb el seu aclamat àlbumViatge a Montserrat(dins del Festival de Guitarra).«El Palau fins fa relativament poc, uns set o vuit anys, acollia només esdeveniments internacionals. De jove recordo haver-hi vist Frank Zappa, Miles Davis... I si hi havia artistes de l'escena local, era una cosa extraordinària. Però s'ha obert a la música popular i aquest cicle, Bandautors, em sembla un gran encert».

«Rock pelut»

Quimi Portet agraeix que el cartell contempli«tant consolidats com emergents. Cantautors, en definitiva, un territori una mica nebulós i obert: engloba fins i tot artistes provinents del rock pelut com jo. I sempre m'ha agradat aquest concepte de cantautor: la persona que canta és l'autora del seu propi material».

En la dècada dels anys 60, recorda, hi havia molts intèrprets romàntics que no escrivien els temes que cantaven.«Tenien una veu, un instrument deliciós, però necessitaven que altres els componguessin, uns senyors potser més grassonets que no s'atrevien a sortir a l'escenari. El cantautor, en canvi, és el que més posa la carn a la graella, tingui la veu que tingui».

¿I què em diu de l'estigma del cantautor plasta?«Sí, està lligat a aquesta figura, cosa que la fa fins i tot més simpàtica»,respon.«De fet, a mi sempre m'han agradat més els conjunts de peluts. Però admeto que sempre he admirat el cantautor, aquell que canta les seves palles mentals en un món on tot està tan normalitzat», riu.

Portet opina que hi ha una excessiva voluntat de voler ser original.«I no crec que sigui un objectiu artístic plausible. Ser original és relativament fàcil; però ser bo, no». «L'humor és l'anarquia que triomfa per uns breus instants», deixa anar a la lletra que bateja el seu últim disc.«Aquesta frase és tot un descobriment. I guarda molta raó.Quan dues persones riuen el que estan fent és desmuntar totes les convencions; obrir un parèntesi. Riure ens va molt bé com a individus i com a societat».

«Els catalans tenim una història trista-prossegueix-. I un dels petits secrets que ens ajuda a sobreviure i que ens identifica és l'humor, des de Sagarra fins a Capri i Mari Santpere, passant per Pau Riba, Sisa, La Trinca i Buenafuente. Hi ha una línia humorística específica que té a veure amb una actitud molt poderosa davant de la tristesa».