Ser part de The xx no ha degut ser fàcil en els últims temps. El seu primer disc, xx (2009), va acaparar la passió crítica, el favor del públic i el premi Mercury. La seva desposseïda i sensual forma d'entendre el pop va crear escola i ha influït en molts gèneres. Molts temíem si sabrien sobreviure, seguir creixent, però després del que es va veure dijous es van resoldre tots els dubtes: segueixen a dalt de tot. I no només això; són millors que mai.
Com era d'esperar, una part del públic va entendre les parts de silenci, o d'espai negatiu, que hi ha en la seva música com una oportunitat per parlar. Però van ser minoria: el més fàcil era quedar bocabadat davant les guitarres lànguides però poderoses de Romy Madley Croft, l'entrellaçat de la seva veu amb la d'Oliver Sim (també baixista) i el dinamisme de Jamie Smith davant el seu arsenal de percussions electròniques (i no), teclats i altres maquinetes.
Sobre les noves cançons -d'un disc previst per a la tardor- només es poden dir meravelles: The xx han sabut evolucionar sense caure en la temptació de l'efectisme; el seu so és més ric i complex però encara es caracteritza per un minimalisme ferri. Reunion, amb una emotiva melodia de marimba, serà un clàssic.