El 1964, amb 21 anys, es va unir al grup de James Brown i, des d'aleshores, no ha deixat de bufar el saxofon al servei de noms il·lustres del funk i el rock, i a títol personal. Avui actua a La Mirona, de Salt (22.00 hores; obrirà el grup local The Blacktones). Una cita del Black Music Festival.

-La seva fórmula, ¿continua sent un 2% de jazz i un 98% de funk?

-Doncs sí, ¡més o menys continua sent el mateix!

-Però al seu últim disc, Roots and grooves(2007), es va acostar al repertori de Ray Charles, amb poc funk i més rhythm'n'blues.

-Vaig tenir l'oportunitat de treballar amb la WDR Big Band, una banda alemanya boníssima, i com sempre vaig estar impressionat per l'obra de Ray Charles, vaig aprofitar l'ocasió. Però amb la meva banda segueixo tocant aquest 98% de funk, encara que en aquesta gira toquem també una o dues peces de Charles.

-Per a vostè, ¿la música és una feina, un ofici?

-És la meva manera de viure amb la qual mantinc la meva família, per descomptat. Sóc afortunat; per a un instrumentista és un privilegi. Surto de gira any rere any, al lloc on sigui allà és casa meva, i això és el que sempre havia volgut fer. Podria haver sigut un professor de saxofon, però volia actuar.

-En la seva noció del funk, la improvisació és essencial.

-La improvisació és important en qualsevol cosa que facis a la vida. Però el cor del que toquem és funk, i per a mi segueix sent sinònim de festa. Et permet oblidar-te dels teus problemes, de les factures i que has de pagar el lloguer.

-¿Hi ha diferències de caràcter en un funk negre o blanc?

SEnDNo, un detector de metallsfunkydóna el mateix senyal tant si sent música tocada per negres com tocada per blancs. És com la música clàssica: la toca gent de tot el món i ningú es pregunta si el músic és blanc o negre.

-Ha tocat en discos d'Ani DiFranco, Jane's Addiction, Living Colour... ¿Relacions professionals o amb compromís emocional?

-Miri, el meu nom surt a molts discos de James Brown, i molts músics han volgut que aquest ingredient, que relacionen amb ell, formi també part de la seva música.

-També està als seus discos.

-Sí, és clar. Sempre estaré agraït a James Brown per reconèixer alguna cosa en mi i fitxar-me. Era el Michael Jackson de la seva era; el màxim. I el mateix passa amb George Clinton. Amb Brown portàvem uniforme, i Clinton ens deixava vestir com volíem, però el fons funkyera el mateix.

-Ha treballat amb Prince. Hi ha qui diu que es retira. ¿Vostè què creu?

-No ho sé, no puc fer comentaris sobre això. Però diré que és un geni i que pot fer el que desitgi. Vaig estar de gira amb ell a finals del 2011 al Canadà i espero tornar a treballar amb ell en el futur.

-¿Ja prepara un nou disc?

-Ja està gravat, espero que no tardarà a publicar-se. Té cançons d'Aretha Franklin, Larry Graham, Teddy Pendergrass...

-Moltes gràcies, senyor Parker.

-Deixi'm afegir una última cosa: segueixo en això perquè intento que el món sigui millor. Per això en tots els concerts em sentirà dient: «Recordeu sempre que us estimem».