Les pel·lícules que avui s'incorporen a la cartellera llueixen orgulloses les seves fonts d'inspiració, tant les impreses en el seu codi genètic com altres potser més subtils però també més reals.Les aventures de Tintín: el secret de l'Unicornserveix com a exemple. Sobre el paper, la primera col·laboració entre Steven Spielberg i Peter Jackson -director i productor, respectivament- és una adaptació de les novel·les gràfiques creades per Hergé, que han estat traduïdes a més de 80 idiomes i han venut més de 350 milions d'exemplars. No obstant, el seu model més clar és un altre. Tres anys després de la decebedoraIndiana Jones i el regne de la calavera de cristall,Spielberg compensa aquella relliscada amb una pel·lícula que, tant per la seva narrativa frenètica com per la seva dedicació visceral a la creació de frenesí, és la verdadera successora de les aventures del llegendari arqueòleg del fuet i el barret fedora. Al cap i a la fi, Spielberg va entrar en contacte amb l'obra d'Hergé fa 30 anys, després que alguns crítics esmentessin Tintín al parlar d'A la recerca de l'arca perduda.
Un altre exemple: qualsevol que es consideri mitjanament cinèfil sap molt bé queEl niño de la bicicleta no és l'única pel·lícula protagonitzada per un nen i una bicicleta. Si el nano deLladre de bicicletes té un pare i ha de buscar la seva bicicleta perduda, el de la nova pel·lícula dels germans Dardenne té una bicicleta i ha de buscar el seu pare. Però, novament, el principal referent és un altre:El niño de la bicicletaparla d'un nen perdut al bosc, de la seva fada padrina, d'un llop que el tempta. És la Caputxeta Vermella. Potser per això, és sens dubte la pel·lícula més lluminosa i amable i també és la més accessible d'aquests germans tan belgues i genials com el mateix Hergé.
El títol original de Semilla de maldadinclou la paraulaFrankenstein, o sigui que aquí no hi ha cap dubte de quina és la inspiració. L'hongarès Kornél Mundruzcó ha traslladat el clàssic de Mary Shelley del 1818 al Budapest actual i, com a conseqüència, ara l'agent del terror no és un monstre fet de retalls sinó un adolescent criat en un orfenat que busca la seva mare biològica en un edifici ruïnós. Una altra novel·la d'èxit també escrita per una dona, Kathryn Stockett, és la base deCriadas y señoras,encara que seria més apropiat definir aquest retrat de la racista Amèrica dels estats del sud de fa mig segle com Magnòlies d'acermésMatar a un ruiseñor mésCrema Mississippi.¿Per què les nenes blanques que són carinyosament cuidades per criades negres es converteixen en racistes furioses quan es fan grans i formen les seves pròpies cases?, es pregunta el film, però es mostra massa preocupat per provocar llàgrimes fàcils i guanyar diners a la taquilla -als Estats Units ha estat un èxit espaterrant- per buscar respostes. En canvi, es tracta de la típicahollywoodificació de la història americana, dissenyada perquè ens sentim orgullosos de viure en temps millors. Per cert, actualment el patrimoni mitjà d'una família blanca als Estats Units és de 113.000 dòlars; el d'una família negra, de 5.000.
HUMANS I ROBOTS / Parlem, finalment, d'Eva,ciència-ficció catalana dirigida per Kike Maíllo. Tot i estar situada en un demà on els éssers humans viuen acompanyats de robots, la pel·lícula s'allunya del típic retrat futurista, ja que, per una banda, el seu univers -les cases, els cotxes, la roba- posseeix una estètica més aviat setantera i, per una altra, el seu argument se sustenta sobre un triangle amorós inspirat directament en els arquetips del melodrama clàssic. En tot cas, per la manera com debat la responsabilitat de l'artista davant la seva creació i, sobretot, per la manera com tracta de reflexionar sobre el que significa ésser humà i el que ens distingeix dels robots, Maíllo deixa clar on té l'ull posat: A. I. Intel·ligencia artificial.La cosa, doncs, comença i acaba en Spielberg. Com gairebé sempre.