-Debuten al Palau amb les entrades esgotades fa uns quants dies i ja promocionen el salt a un altre Palau, ¡el Sant Jordi, per al desembre!

-Hi va haver un moment en què la venda de les entrades del Palau de la Música es va parar, però després ja ho veus. I pel que fa al Sant Jordi... ens agraden els reptes reals i sostenibles..., i aquest segon passava per omplir primer el concert de demà i missió complerta, com també ho vam aconseguir amb el del Palacio de los Deportes de Madrid. Tenim molta confiança en el nostre públic. I el preu de les localitats està per sota de la mitjana.

-I que el seu públic sigui tan jove, ¿té a veure amb aquest èxit?

-Això es nota més a les ràdios. Triomfar a les radiofórmules està en el guió de totes les llegendes del rock i pop mundial. Però per sort també ens segueix gent madura. El 40% dels nostres fans tenen entre 22 i 31 anys, i les marques publicitàries ens han posicionat bé per aquest motiu. Tenim molts patrocinadors i acords de tot tipus. I quan els pregunto per què ens trien, diuen que perquè tenim untargetampli, som tendència i els nostres seguidors són fidels.

-Altres artistes, que ni tan sols permeten que s'utilitzi la seva música en anuncis, dirien que això és prostituir-se...

-Un tria el que és. Si tu decideixes dir-ne prostitució és que sents que t'estàs prostituint. Però és al contrari. M'encanta veure Rafa Nadal vestit amb la seva marca, com Jorge Lorenzo, o Michael Jordan en el seu moment. ¿Per què els artistes no podem buscar un patrocini com l'esportiu si les marques financen moltes gires?

-Després hi ha l'èxit que tenen a internet. ¿Com és que van veure el seu potencial tan clar des del principi?

-Perquè creiem en les xarxes socials. A internet hi ha molt soroll, és cert, però s'ha de saber distingir i utilitzar-lo com un instrument molt vàlid. De fet, està produint una selecció natural en la música, en els diaris, en les televisions molt curiosa: s'ha acabat el monopoli, ara qualsevol pot fer-ho. El més difícil és saber esperar que arribi la rendibilitat econòmica. Entendre que el que és gratuït no equival a guany zero. Per sort, nosaltres vam tenir paciència. Com diu la nostra cançó i logotip, som com una tortuga.

-Sumen 10 anys de trajectòria, però per al gran públic a penes fa dos anys que existeixen.

-Perquè al principi no sonàvem a les ràdios. No existíem. Però quan la gent va conèixer les nostres cançons, hi va haver un gran efecte amplificador i vam saltar al públic massiu.

-Però les seves lletres són una mica críptiques...

-El missatge no és evident. I la força radica precisament aquí, a suggerir. Passa com en les relacions: si una cançó t'ho ven absolutament tot, no hi ha misteri.

-Això sí, en aquest nou disc, Fácil, es destil·la molt més optimisme. ¿A què respon?

-A una motivació personal. De sobte vaig dir: si la meva vida és complicadíssima és que he fet alguna cosa malament. A partir d'ara ha de ser fàcil. I la base va ser somriure. Sóc logopeda, ¿saps?, i dels nens se n'aprèn molt.

-També hi ha una obertura a nivell estilístic, amb el swing titulat Verso acabado. Punto.

-És fruit del productor, Tato Latorre. Des del principi volia que viatgéssim a Nova York i que hi inclogués un swing que precisament vaig compondre allà. La peça és molt poètica. Mai havia utilitzat aquests registres. I arriscada, encara que és una de les més demanades.

-Una vegada li van preguntar si sentia pressió o por davant la sortida d'aquest nou àlbum després de l'exitàs de l'anterior, i va deixar anar que no; que «després d'aquest disc tan bo només podia sortir alguna cosa bona». ¿Sinceritat o farol?

-Va ser elegit el millor pel públic, va arrasar a iTunes... Va ser un encert i per tant sí: era bo. ¿Per què està tan mal vist dir que ets bo en alguna cosa? Un pot dir obertament davant dels seus amics «sóc un desastre», i no queda malament, però si dius que ets bo resulta que et diuen que ets fins i tot ridícul.