-Van anunciar dos concerts a Madrid i Barcelona i al final només n'hi ha un a cada ciutat. ¿Què ha passat?

-No és així. A Madrid només es va programar una data, encara que potser es va reservar la sala dos dies per si hi havia una venda exagerada. I a Barcelona ja hem tocat tres vegades aquest any, així que era més realista fer-ne només un.

-Tot i així, cada vegada costa més omplir concerts. No només els seus.

-Hi ha crisi econòmica i la gent retalla el pressupost. Evidentment, és més important la vivenda i l'alimentació que la cultura o l'oci.

-¿No creu que també hi té a veure la fama del seu grup de donar-ne una de freda i una de calenta en directe?

-No ho crec. Som un grup que depèn del moment per arribar a la màgia que es crea en un concert, però cada cop som més regulars. Anem guanyant regularitat i perdent màgia (rialles). Però el que ha vist un concert especial de Los Planetas intentarà tornar per repetir la sensació.

-¿Què va passar a Saragossa? Va abandonar l'escenari a mig concert.

-Tocàvem molt malament i em va semblar que tenia més sentit explicar-ho. Crec que el gest va dignificar el concert. A vegades és difícil sostreure's de la mística de l'escenari i reconèixer què està passant. Després em van convèncer que era millor sortir a deixar un bon record i vam tornar.

-¿I quins han sigut els millors concerts d'aquesta gira?

-Els del Festival do Norte i el Low Cost van ser molt bons, però els del Palau de la Música han sigut els millors. El pitjor va ser el de Granada.

-En una època en què surten tants discos i s'escolten tan poc, ¿què han de fer vostès per refermar la seva obra en la memòria de la gent?

-Intentem fer coses que s'entenguin més fàcilment amb menys escoltes i deixin una empremta més profunda. Abans fèiem coses menys populars. Anar al flamenc és anar a les cançons més populars que hi ha.

SEnDUna ópera egipcia és més accessible que La leyenda del espacio, però sembla que ha calat menys.

-Hi estic d'acord. Amb tanta oferta els actes més conceptuals s'entenen més bé. La leyenda del espacio tenia un concepte, però encara no teníem tècnica per desenvolupar-lo.Una ópera egipcia aprofundeix en el concepte i és més clar, però sembla que s'entén millor el concepte que la música.

-El gir flamenc dóna més presència a la seva veu i reconeix que disfruta més cantant, però diu que justament ara s'està quedant sense veu.

-¡Fixa't, les contradiccions de la vida! Però la veu canvia amb el temps i això la fa encara més emocionant.

-Però el flamenc li exigeix més veu que la que podia necessitar abans.

-Abans ni cantava. Em limitava a incorporar a la música el registre que m'era més fàcil. Avui intento arribar a altres registres i noto que les meves facultats no són les que eren.

-Fa anys que acaba els concerts amb el puny aixecat, quan abans a penes s'acomiadava del públic.

-¿Sí? No ho sé... Alço el puny esquerre a Devuélveme la pasta,una cançó purament sindicalista. Però, sí, jo ara veig cada concert com una victòria. Abans creia que era intranscendent: només gent jove fent soroll a l'escenari. Però, al persistir en aquest camí, cada concert adquireix transcendència.