Quan el 1951 l'organització anarquista CNT va decidir retirar les seves guerrilles per la repressió de l'Exèrcit franquista, alguns resistents van desobeir la directriu i van continuar la lluita en solitari. Lluís Galter n'ha escollit un, Ramon Vila -considerat l'últim maqui de Catalunya-, com a protagonista del seu primer film, Caracremada, presentat ahir a la Mostra fora de concurs.

«No va ser un home que va imprimir la llegenda en vida», recorda Galter. «Durant la meva investigació, vaig trobar gent que el considera un malnat i d'altres que va ser un heroi. Les mateixes efemèrides de l'anarquisme semblen oblidarlo. Per això he volgut reivindicarlo». Per fer-ho, el director s'ha basat en la interpretació que Albert Camus va fer del mite de Sísif: «He dibuixat el personatge com un home en tensió permanent amb el món que l'envolta, tant contra el franquisme com contra els impulsors de la resistència armada, que l'han abandonat a la seva sort».

Caracremada -àlies de Vila- evoca la història de la CNT només des de la perspectiva d'un individu (interpretat per Lluís Soler) i els seus problemes quotidians sense endinsar-se en terrenys psicològics o melodramàtics. «He estat molt respectuós amb la seva figura; això implicava no especular gaire. Per això el descrivim amb elements tangibles: unes botes, una pistola, una motxilla, el cordill que portava lligat a la cartutxera i la mà... Objectes que ens diuen com era».

Lluny de la visió canònica

Això vol dir que Galter s'allunya radicalment de la visió canònica del cine espanyol sobre la guerra civil i la postguerra. «Les pel·lícules de maquis dels 50 són nefastes, els maquis hi són presentats com a sàdics i sense honor», diu. «N'hi ha una, anomenada Torrepartida (1956), que els retrata com una cosa obsoleta, quan a l'època Vila estava en el seu apogeu individual. Això demostra el poc cas que les autoritats van fer a la guerrilla».