Una descàrrega d’ira que busca aniquilar

Atropellar-la fins a la mort, assestar-li més de 10 punyalades al cos, matar dues dones amb minuts de diferència, calar foc a una furgoneta pensant que la seva nòvia hi era dins… Els crims masclistes tenen un denominador comú: l’extrema violència que fan servir els agressors. Històricament, sempre ha sigut així. Ana Orantes, la víctima que va canviar la mirada social davant els feminicidis a Espanya, va ser cremada viva a mans del seu marit el 1997. Ana, i la majoria de víctimes mortals del masclisme, són assassinades de manera extremadament cruel. ¿Té alguna explicació un salvatgisme com aquest? Professora del màster de Psicologia criminal i forense de la Universitat de Barcelona, Alba Alfageme explica que els feminicidis, com tots els assassinats on hi ha un vincle emocional, es caracteritzen per tenir un plus d’agressivitat. "No és un homicidi de carrer que es produeix, per exemple, després d’una baralla. No és una situació de violència d’un igual davant un igual. No és un enfrontament en què només pot sobreviure un dels dos. És un assassinat premeditat i amb un objectiu molt clar: acabar amb ella, destrossar-la físicament i aniquilar-la. L’agressor descarrega tota la seva ira i odi. És tan visceral, precisament, perquè hi ha emocions vinculades", remarca la psicòloga, especialitzada en violència masclista. Aquesta setmana, la policia va detenir un home a Alacant després que calés foc a una furgoneta pensat que la seva dona hi era dins. A principis de setembre, un home va assassinar a punyalades la seva nòvia a Castelló. En qüestió d’hores, una altra dona va ser assassinada a Vallecas després que la seva parella l’atropellés amb el cotxe i l’estampés contra el terra. A l’agost, l’exnúmero dos de la Policia Nacional a Catalunya va matar a trets a Rubí la seva parella i després va conduir fins a Castellbisbal i va tirotejar la seva exdona. Planificació cruel "No són assassinats instrumentals, en els feminicidis hi ha voluntat de matar. Tot s’emmarca en la dominació patriarcal, és una manera de dir ‘aquí mano jo’", remarca Gemma Altell, psicòloga especialitzada en violències i codirectora de la consultora de gènere G-360. "És un exercici de dominació i poder", afegeix. Totes les expertes corroboren que els feminicidis no es produeixen després d’un impuls de l’agressor sinó que responen a una planificació cruel. "Els agressors fa molt temps que estan fent mal a les seves víctimes, però aquesta violència no els ha funcionat perquè la víctima continua viva. Senten que perden el poder, especialment quan la dona els anuncia la seva intenció d’acabar la relació, així que ¿quin és l’últim poder que tenen? Matar-les", remarca Isabel Muntané, periodista i coordinadora del màster de Gènere i Comunicació de la Univseristat Autònoma de Barcelona (UAB). Fora de l’esfera del masclisme letal és estrany trobar un assassí que assesti una dotzena de punyalades a la seva víctima. La crueltat és una marca que distingeix la violència de gènere. "Són casos en què hi ha al darrere una planificació. És una manera que tenen els agressors de reafirmar-se, es creuen amb el dret a matar. Hi ha ira i desesperació. Hi ha una càrrega extra de fúria", descriu Violeta García, psicòloga especialista en violències i membre d’AADAS (Associació Assistència Dones Agredides Sexualment).

Una descàrrega d’ira que busca aniquilar

«És un exercici de dominació i poder», diu Gemma Altell, especialista en violències

Psicòlogues, professores i fiscals expliquen que la majoria de feminicidis tenen un denominador comú: la brutalitat de l’agressor, l’objectiu del qual és acabar amb la seva parella, la seva possessió.

El més llegit