Asaari Bibang: "Pateixo microracismes cada dia de la meva vida"

Cansada de papers que la "feien petita", Asaari Bibang –va néixer a Malabo (1985) i va créixer a l’Hospitalet–, va saltar a la primera divisió de l’standup amb Humor negra fa quatre anys. En aquest termini de temps, el racisme s’ha tornat més descarat i el masclisme continua matant. I ella, que se sent "més lliure", hi oposa resistència amb un nou xou, The Bibang theory, que s’estrenarà el 25 d’octubre al Teatre Regina. Dispari una primera ràfega. En aquests temps s’han danyat discursos que havíem acordat com a inacceptables. He plorat molt veient com es consent un genocidi, per la quantitat de feminicidis, pels missatges de migrants que m’arriben cada dia. Fa por, però m’agafa dreta i molt ferma. Des del respecte, dic el que penso a l’escenari. Té el privilegi de la paraula. ¿Com l’afecten les violències? Escalen a àmbits diferents. A mi em fa gràcia sentir "no és racisme, és classisme". Quan la gent em veu pel carrer no sap quants diners guanyo. Entenen que, com que soc negra, soc una persona d’origen africà i que, com que soc d’origen africà, soc pobre. Jo em considero molt espanyola, però sempre se’m llegeix des de l’alteritat, se m’estrangeritza. M’agradaria ser simplement una artista, que per si sol ja és difícil; però he tingut l’oportunitat d’ocupar espais, i el mínim que puc fer és ser el ressó dels que no tenen privilegis. I pensar que quan va néixer pesava només 800 grams... Estar a punt de perdre la vida m’ha fet agafar-m’hi més fort i intentar fer una cosa que valgui la pena. I no significa guanyar un Goya. Per a mi, són herois la meva mare, que ha tirat endavant dues filles en situacions complicades, o els companys del sindicat de manters que, podent -se quedar als marges, s’han associat. Dit això, pateixo microracismes cada dia de la meva vida. I quan dic "cada dia" no és una manera de parlar. Expliqui’n algun. Encara em veig abocada a interpretar els mateixos personatges, i fa que l’imaginari col·lectiu no canviï. Per a altres papers, sents "¡ui!, és que no serà creïble", i quan ho tematitzes, creuen que treus les coses de polleguera. A mi em sorprèn que la lluita feminista no vagi més de bracet amb la lluita antiracista. Mentre unes dones trenquen sostres de vidre, les migrades recullen els vidres. ¿Es distancia de la pancarta comuna? Sempre m’alegro dels èxits de qualsevol dona, sobretot dels de les meves companyes artistes, però el declivi d’aquesta quarta onada està donant permís a legitimar el racisme, l’homofòbia i el masclisme. La violència no neix del no-res; neix de consentir certes lògiques. Ningú es reconeix racista. ¿Ho som? Molts pensen que racisme és trepitjar una persona racialitzada . "¿Com he de ser jo racista si mai ho he fet?", consideren. I és veritat, però: "¿Has caminat pel carrer i al veure una persona magribina darrere teu has sentit més por?". ¡Amic, això és racisme! L’antiracisme és una feina que requereix desconstruir la imatge elevada que tenim de nosaltres mateixos. I a això es dedica, a posar-nos un mirall. No soc una activista; soc una artista que fa el que pot. En el passat em vaig plantejar desmarcar-me’n una mica, perquè artísticament no m’afavoria; ara soc conscient que és la meva essència i l’abraço. Tinc intenció d’anar al lloc d’on fugia. Prefereixo fer coses amb què em senti digna i em facin sentir orgullosa i no fer 60 coses que m’aportin diners però que em facin vergonya. ¿La maternitat té a veure amb això? ¡Per descomptat! Ja no faig les coses només per mi; les faig principalment pel meu fill. Fa un temps em vaig apujar el caixet, perquè tot el temps que passo lluny d’ell val moltíssim més. Té 8 anys i vull donar-li força perquè no li dolguin les paraules, perquè no dubti de si mateix. ¿A vostè les hi van donar? A casa em van donar molta llibertat, però la generació dels meus pares, quan ens queixàvem de patir racisme a l’escola, ens deien: "Tu estudia". Vam créixer amb la idea de la black excellence: si ets excel·lent, seràs mereixedora de respecte. I el respecte no es mereix per l’excel·lència, sinó per ser bona persona. Sortir de la mentalitat d’escassetat ens empodera per exigir el que mereixem. Feia molts anys que em feia petita i ja no em ve de gust. Em ve de gust ser el meu jo més contundent, més descarat, més divertit. Som aquí, els agradi o no. Pot ser que Kamala Harris arribi a la Casa Blanca. ¿Un pas endavant? Sincerament, no m’agrada. En els quatre anys que ha exercit com a vicepresidenta no li he vist res de remarcable. No n’hi ha prou de ser una dona negra. Quan ets una persona sensible, tot el que fas ha d’estar banyat de sensibilitat. En aquest sentit, destaco Michelle Obama. Seran unes eleccions per triar el mal menor.

Asaari Bibang: "Pateixo microracismes cada dia de la meva vida"

Monologuista

El més llegit