A contracorrent. I quan la vida, o les circumstàncies, l'hi permeten. Així es mou Ivan Rosquellas. I així reneix Malas Lenguas, la seva banda de «rock, i en castellà, quan el que es porta és el pop-folk català». Han passat 20 anys des que va formar aquest grup a Vilanova i la Geltrú. Però va acabar aparcant la seva aventura musical per impulsar la seva carrera com a periodista (va ser subdirector de programes com per exemple APM?). Avui presenta el seu àlbum de debut a la sala Slow de Barcelona. ¿El títol del compacte?: Tarde pero llego.

Com a senzill, Rosquellas ha seleccionat el romàntic Gracias. «Gracias por reír conmigo, por amar conmigo». Una lletra que, per cert, també té una estrofa que descriu com concep això del temps: «Saber que mi futuro es mi presente aplazado...» «El tema en qüestió té 15 anys. És un dels antics que he recuperat. Sempre he tingut la sensació que projectem en el futur el que som. El futur és l'ara mateix però ajornat. No trobo diferències entre el futur i el present». El treball, «més que un primer disc és un recopilatori», adverteix, ja que ha hagut de seleccionar entre les peces que ha anat escrivint durant aquestes dues dècades. Ha comptat amb el productor José Nortes (Miguel Ríos, Ariel Rot, Quique González) com a actiu aliat.

I l'àlbum l'ha gravat amb músics de la talla de Candy Caramelo (baixista d'Andrés Calamaro), Daniel Griffin (bateria de Fito & Fitipaldis) i Alfonso Pérez (teclista d'Alejandro Sanz).

Malas Lenguas factura rock, és veritat. Però obert de mires. «En realitat les etiquetes hi són per barrejar-les; per jugar-hi».