Miguel Conejo Torres,Leiva, conegut també en alguns cercles com a Mister Rock and Roll, vola sol i treu al mercat el discDiciembre. Divendres el presentarà a la sala Apolo, dins de la seva primera gira en solitari. Enrere ha quedat el duo Pereza. Bé, ell i Ruben Pozo (la meitat del tàndem) prefereixen parlar d'unimpàs. Fins i tot han muntat un recital conjunt (Palacio Vistalegre de Madrid, 8 de juny), mentre tots dos segueixen consolidant-se més enllà de la banda on es van criar com a músics. -Va ser superar Pereza, debutar en solitari i entrar directament al número u d'iTunes. ¿S'esperava una sortida tan triomfal?

-Hi havia molta incertesa sobre què passaria i de quina manera. Suposo que la gent estava esperant aquest disc. El que no sé és si és representatiu de res, la veritat. En aquest temps de bojos que vivim, els números de vendes no es corresponen després amb l'assistència o no de la gent als teus concerts. A mi aquesta dada no m'ha canviat la perspectiva de res.

-«¿Por qué no existen tumbas de dos?-«¿Por qué no existen tumbas de dos?», es pregunta en una tristíssima lletra del nou àlbum, batejada Las cuentas. La frase, segons sembla, l¿hi va robar a un taxista a Argentina... -Sí, l'hi vaig sentir dir a un taxista i aleshores ja em va semblar un vers important.«Amamos lo que perdimos, / queremos lo que envenena, / y así nunca nos salen las cuentas» [Leiva recita el final de l'estrofa que comença amb aquesta frase]. Estimar és una condició de l'ésser humà que sembla que només valorem quan la perdem. I aquest és el missatge que vaig voler per a aquesta cançó. Perquè sí: ens en anem sols a la tomba.

-Manolo García explica que va amb una llibreta on també escriu reflexions que sent, que se li acudeixen i que deriven en cançons. ¿També és la seva manera de fer?

-Sí, sí. Porto la meva libreteta i hi anoto qualsevol cosa petita; quotidiana. De fet, m'agraden més les cançons que sorgeixen de les coses mínimes que d'una crisi mundial, per exemple; una pestanya en un lavabo pot ser una cosa més bonica que parlar del G-5.

-¿Quina és última cosa que hi ha anotat?

-Corre la ansiedad por las venas de la ciudad.És de les 10 d'aquest matí.

-Una altra peça que impacta del seu disc és aquesta saeta carcerària titulada Vis a vis: una història real d'amor entre reixes. ¿Què ens en pot explicar?

-Doncs que és una història molt visceral, molt potent i molt emocionant per a mi. Està extreta d'una lletra que em va enviar un amic, Kike Suárez, per SMS. Em va encantar i li vaig posar música. En realitat, me'n vaig enamorar a partir del seu primer vers:«Qué bonito mirar / la sombra que hacen las rejas / mientras meto las orejas / en el centro de tu andar». La vaig gravar amb una guitarra acústica per a una maqueta i així es va quedar. És la que sona més malament, i la que més ànima té.

-Per a ànimes descarnades, la que exhibeix a Eme. Molts interpreten que reprodueix el dolor que li va suposar trencar amb l'actriu Michelle Jenner. ¿La música té una funció catàrtica?

-Doncs fixa't,Eme és de les poques lletres de l'àlbum que no són autobiogràfiques. Però sí, els músics tenim la virtut de poder extreure d'un mateix alguna cosa de dramàtica. Ja veus: uns van al psicòleg i d'altres componem cançons. -I després hi ha la curiosa country-ranxera que es diu

Sudando la tristeza, escrita a quatre mans amb Quique González. ¿Per què ell?

-Vam començar junts fa uns 12 o 13 anys, és un dels meus millors amics i sempre estem escrivint cançons entre els dos. El Quique em va trucar dient que tenia aquesta lletra, em va demanar que li donés un cop de mà perquè no sabia quina música posar-hi, i aquest és el curiós resultat.

-En aquest Diciembre sorprèn la presència d'instruments de metall, que donen una identitat soul molt peculiar. ¿Com se li va ocórrer introduir-los? Perquè a Espanya els vents remeten a artistes com Camilo Sesto, Raphael...

-[Rialles] Aquells arranjaments dels 70 ¡eren acollonants! Arribar a tenir instruments de vent en una cançó teva és una cosa molt gran, que no sempre et pots permetre. Així que tenir-los als meus concerts també és una passada.

-Però més enllà d'aquest capritx, l'àlbum segueix l'estela d'Aviones, l'últim disc de Pereza.

-És clar. Amb aquell disc vaig obrir una via de composició que he continuat ambDiciembre. Un sac de peces que em representen més i millor que mai, tant a nivell musical com a nivell de text, ja que hi ha hagut molt de treball artesanal. Per un altre costat, he produït jo el disc i també he gravat jo tots els instruments.

-100% Leiva.

-Natural i sense additius.