Visita de sis hores a quatre planxes de ferro rovellat enmig del desert de Qatar

Si no tenim en compte el preu de les habitacions d’hotel i l’actuació de la selecció espanyola, m’han estafat tres vegades des que vaig arribar a Qatar, fa exactament un mes aquest divendres. La primera ni tan sols pot considerar-se com a tal, ja que era conscient que em cobrarien uns 13 euros per una ampolleta de cervesa la primera vegada que en vaig demanar una. I les següents que han anat arribant, clar. Així que podem dir que, en realitat, m’han estafat dues vegades. La primera va ser quan un taxista pirata, pels volts de la una de la matinada, es va aprofitar de la meva desesperació per acabar al més aviat possible la meva jornada de feina a la sortida de l’estadi Al-Thumama. Li vaig haver de deixar el mòbil perquè utilitzés Google Maps, perquè a ell se li havien esgotat les dades, o això deia, i a sobre em va cobrar uns 40 euros per una carrera de 20 minutets. Que, d’altra banda, és semblant al que em va cobrar el taxista de Madrid per portar-me a Barajas el dia que vaig agafar el vol a Doha. «Era un taxi pirata i ho sabies. Això no pot considerar-se una estafa, l’estafa anava implícita», pensarà algun lector amb certa raó. Bé. Arribem a la segona estafa, la d’aquest dijous. Avui, sense espai per al dubte, he sigut estafat a Qatar. I no 13 euros ni 40, perquè ha sigut gratis, sinó alguna cosa de més valor: sis hores de la meva vida. Una apropiació indeguda del meu temps que he decidit amortitzar, amb un punt d’ànim de revenja, per què negar-ho, a través d’aquest article. Fa uns dies, els periodistes acreditats per al Mundial vam rebre un correu en el qual se’ns oferien diversos plans turístics. Un tenia molt bona pinta. Es deia Zekreet Tour i consistia, segons explicaven, en una excursió a la zona oest del país (Doha està a la costa est) per conèixer el desert qatarià i complexos esculturals de Richard Serra, un prestigiós artista amb una obra que es pot conèixer, per exemple, al Museu Guggenheim de Bilbao. La cosa ja ha començat malament. Vaig al lloc indicat del centre de Doha a l’hora indicada, a les 13.00 hores, però m’indiquen que finalment l’autobús surt a les 14.00. Un company que també anava a venir em diu que li fa mala espina, que ves a saber a quina hora tornem i que s’ho ha repensat. Sabia decisió, la seva. Allò que sortia a les 14.00 era un dir. Fins a les 14.20 l’autobús no emprèn una marxa que, davant la previsió que durarà «uns 50 minuts» acaba marxant fins a l’hora i quart. Arribem a un punt envoltat per tones de sorra i unes simpàtiques ovelles dins d’un cèrcol, en el que, sens dubte, era una granja. M’il·lusiono amb poder conèixer una mica la vida rural de la gent de Qatar en aquesta petita aventura. Em desil·lusiono de seguida. El xòfer es perd durant uns minuts (sembla un costum d’aquí, com una cosa cultural) fins que troba un cotxe tot terreny que el guia fins al punt final. «¿És aquí?», pregunta un periodista mexicà d’un autobús ple de, tòpic real en aquest cas, japonesos. En efecte, era allà. Enmig del no-res més absolut, només quatre planxes de ferro rovellat gegants. Baixem de l’autobús a la recerca de la càmera oculta (això també passa molt aquí) i topem amb dos guies, dona i home, que ens expliquen que són escultures del prestigiós artistes Richard Serra, construïdes el 2014. Fan entre 40 i 60 metres i han anat aprimant-se amb el temps, fruit de l’erosió de la sorra i de la humitat del mar, que és a prop. També ens expliquen que han anat canviat de color fruit d’aquestes mateixes circumstàncies. Potser és que jo soc un gamarús cultural, un paio massa simple, però no acabo de trobar la gràcia a una obra escultural que veuré una sola vegada en la meva vida (o alguna més, qui sap, però poques i molt espaiades en el temps, en tot cas) i que la seva màxima virtut és una mutació tan lenta que mai seré capaç de percebre. Menys, en tan fugaç visita. En tot cas, em sembla de geni absolut per part de Serra haver sigut capaç de vendre les quatre planxes gegants de ferro rovellat a la dictadura qatariana perquè les planti enmig del desert, enmig del no-res absolut. Explica Juan Tallón, columnista de Prensa Ibérica, en el seu últim llibre, ‘Obra maestra’, en el qual barreja amb la seva habitual brillantor realitat i ficció, que Serra les va estar visitant amb Jean Nouvel, arquitecte del Museu Nacional de Qatar, i que van estar a punt que el Land Rover els deixés tirats enmig del desert de Zekreet. Almenys les planxes els podrien haver fet ombra. El cas és que els guies ens donen aquests quatre detallets de l’obra escultòrica, ens conviden a fer preguntes si volem saber-ne més (tampoc em semblava que hi hagués gaire més a saber) i ens ofereixen 35 minuts d’esbarjo per la zona abans que l’autobús torni cap a Doha. Que l’esbarjo arribi poc abans del vespre mitiga l’angoixa, ja que almenys les fotos i els vídeos faran goig, penso jo. Passada aquella mitja hora, tornem a pujar a l’autobús, que ens condueix de tornada a Doha durant una altra hora i quart. Per acabar-ho d’adobar, el punt final és diferent del de partida, i ho avisen sobre la marxa, així que m’espera mitja hora de metro abans de posar-me a escriure aquest reportatge. Quan l’acabo, just ara, recordo amb nostàlgia el dia que un taxista pirata em va estafar. Com enyoro els bons temps.

Visita de sis hores a quatre planxes de ferro rovellat enmig del desert de Qatar

L’emirat ha plantat enmig del desert, sense res al voltant, quatre obres de Richard Serra que promociona com a gran excursió turística, amb una durada de sis hores des del centre de Doha

El més llegit