Els 10 impactes de Qatar: serà el Mundial de Messi

El Mundial de Qatar, que ha fet parlar tant abans que comencés, des de la fosca i sospitosa nominació fins a les seves peculiaritats com a país, ventades i criticades en tots els confins, deixarà també esdeveniments positius dignes de ser recordats per a la posterioritat. Passi el que passi a la final, portarà el nom del Mundial de Messi. El comiat d’un mite «Segurament serà el meu últim partit», va anunciar Messi en la seva primera valoració de la final tot just consumar-se la classificació de l’Argentina després de batre Croàcia. El «segurament» ve a tomb perquè el 2016 va anunciar que deixava la selecció i dos mesos després se’n va desdir. Queda un marge per a la rectificació. Però, als 35 anys, Messi s’encamina a la retirada. I ho fa amb la grandesa de qui ha sigut el millor futbolista del món de les últimes dècades, potser de tots els temps. Messi ha arrossegat tot un país cap a cotes que serien inimaginables sense ell. Ha marcat cinc gols en sis partits i ha fet tres passades de gol. Aquest diumenge serà el futbolista amb més partits disputats en els mundials. El planeta espera que se cenyeixi la corona com a colofó a una carrera única. Mbappé, el successor Única serà la de Kylian Mbappé si manté a l’alça la col·lecció de títols; alguns gaudeixen de poc crèdit internacional pel domini del PSG en els tornejos francesos. Però el davanter, als 23 anys, ja ha sigut campió mundial a Rússia-2018, on es va consagrar com una figura planetària. No ha decrescut el rendiment de Mbappé, lluitant amb el vell Messi pel títol col·lectiu i pels individuals de màxim golejador i millor jugador que es decidiran durant la final. França podria ser la tercera selecció que revalida el títol, després d’Itàlia (1934 i 1938) i el Brasil (1958 i 1962). Didier Deschamps ja ha sigut doble campió com a jugador i entrenador. L’única que ha acreditat la seva condició de favorita. Només Anglaterra la va tenir a les seves mans. L’eclosió del Marroc La va tenir a les seves mans Anglaterra, però va deixar anar la presa amb el penal que Harry Kane va llançar a la núvols. No hi va estar tan a prop el Marroc, el posterior obstacle de França, que va arrencar en el tram final quan es va veure obligada a assumir la iniciativa. Gran campionat de l’equip magribí, que ascendeix al pedestal dels quatre primers. L’onze de Walid Regragui, amb el seu excel·lent dispositiu defensiu, va avançar a Bèlgica i Croàcia com a primera de grup, i es va carregar Espanya i Portugal després. Ha sigut finalment el Marroc el representant africà que més lluny ha arribat en la història dels Mundials i per això serà recordat. El Senegal, Ghana i Camerun, com anteriorment Nigèria, Costa d’Ivori i Egipte, per citar altres potències del continent, no ho van aconseguir. Les protestes simbòliques La polèmica elecció de Qatar des de la designació per allotjar l’esdeveniment del 2 de desembre del 2010 no s’aturaria de cop. Ningú premeria el fre d’emergència. Només ho ha aconseguit el joc. Es va despertar el Mundial amb crides a la protesta que es van anar esllanguint amb la intervenció de Gianni Infantino, el president de la FIFA. «Em sento qatarià, àrab, africà, gai, discapacitat, immigrant...», va dir en un discurs buit, perquè després es va negar el braçalet multicolor a les seleccions que advocaven per la igual de gènere, amenaçant d’amonestar el capità, Dinamarca es va presentar amb una samarreta sense distintius, hi va haver genolls a terra... Els jugadors d’Alemanya es van tapar la boca a la primera foto d’equip –també els presentadors d’un programa qatarià, a tall de mofa després de la seva eliminació– i després els la van tancar. Segon desengany alemany Va abandonar avergonyida Alemanya el Mundial i a continuació van caure les dues classificades del grup, Espanya i el Japó. A la primera eliminatòria. Totes dues per penals, amb la intromissió de l’atzar a tall d’atenuant. No en el cas d’Espanya, que no va saber atacar el Marroc, sense idees al camp ni a la banqueta. Els signes de modernitat no es van observar a la gespa. Va fer servir l’equip la possessió sense solta ni volta i tota la confiança en Luis Enrique va saltar pels aires. La Federació va virar 180 graus per promoure un canvi radical en les formes del nou seleccionador, el presumptament continuista Luis de la Fuente, que es veurà si afecten en el fons. Al joc tècnic i veloç, obert i proactiu que es va anar esllanguint amb el transcurs del torneig. El 7-0 de Costa Rica va ser el destapament d’una gasosa. Desbravat va quedar l’equip quan Alemanya va empatar fins a arribar a ser un ens insípid en l’eliminació davant el Marroc. Espanya naufraga Va abandonar avergonyida Alemanya el Mundial i a continuació van caure les dues classificades del grup, Espanya i el Japó. A la primera eliminatòria. Totes dues per penals, amb la intromissió de l’atzar a tall d’atenuant. No en el cas d’Espanya que no va saber atacar el Marroc, sense idees al camp ni a la banqueta. Els signes de modernitat no es van observar a la gespa. Va fer servir l’equip la possessió sense solta ni volta i tota la confiança en Luis Enrique va saltar pels aires. La Federació va virar 180 graus per promoure un canvi radical en les formes del nou seleccionador, el presumptament continuista Luis de la Fuente que es veurà si afecten en el fons. Al joc tècnic i veloç, obert i proactiu que es va anar esllanguint amb el transcurs del torneig. El 7-0 de Costa Rica va ser el destapament d’una gasosa. Desbravat va quedar l’equip quan Alemanya va empatar fins a arribar a ser un ens insípid en l’eliminació davant el Marroc. Neymar es perd una altra vegada Parlant de gasoses, sense res de substància, es va confirmar Neymar, aparatós muntatge publicitari d’un jugador que no deixarà res més que pinzellades, flaixos, filigranes a imitar, sense cap títol de pes que apuntali la categoria futbolística. Que si el turmell, que si el ball, que si les faltes rebudes, que si l’abraçada... futilitats insuficients per ser digne de portar el 10 del Brasil. El 10 de Pelé. Va caure el Brasil, sí també en els penals, contra Croàcia, amb mitja disculpa de no ser perquè era el candidat unànime, la millor i més completa plantilla, posseïdora d’un atac fabulós, i que va perdre a vuitens de final també. Venia dels quarts de Rússia (eliminada per Bèlgica) i de l’1-7 de la semifinal del Mundial que va organitzar. Una involució temible que agita les estructures de la Confederació. Tite, per descomptat, va abandonar avergonyida la banqueta de la selecció. Lleig adeu de Cristiano Messi se n’anirà per la porta gran, tot i que perdi, i Cristiano va marxar per la posterior, enfonsat en el fang de les llàgrimes que va vessar al consumar-se l’eliminació de Portugal. Un altre fiasco de selecció, plena de grans noms (Ruben Dias, Cancelo, Bruno Fernandes, Bernardo Silva, Joao Pinto...) que van mirar d’agrupar-se com a equip malgrat la dissidència del seu capità. Es va presentar Cristiano després d’una crítica contra el Manchester United, el club que el va consagrar, es va mantenir sense equip durant el torneig –encara segueix, entrenant-se a Madrid esperant al mercat de gener– i va menysprear el seleccionador, que el va fer seure a continuació amb els suplents. Va començar el torneig com a membre del United i es va acomiadar com a free agent, aquesta va ser la filiació que li va atribuir la FIFA, sense acomiadar-se ni felicitar el Marroc. Un simple i trist gol a Ghana i de penal difuminat en la discreció dels vuit golejadors de Portugal. Partits més llargs Diversos entrenadors cessants i cessats (Luis Enrique, Tata Martino, Louis van Gaal, Tite, Fernando Santos, Robert Martínez), joves que van brillar sense estridències (Gakpo, Pedri, Gavi, Musiala, Gvardiol, Weah...) i seleccions que segueixen en deute per no confirmar la seva progressió, casos dels Estats Units, Corea del Sud i el Japó, embarrancats a mig camí, com sempre. El torneig va deixar assumptes pendents per al pròxim torneig. La consolidació del generós temps afegit (entre 5 i 13 minuts) per compensar les nombroses pèrdues de temps (les celebracions dels gols han sigut grollerament aparatoses) i la inclusió de la dona en l’arbitratge requeriran una confirmació futura. A l’hora de la veritat, només la francesa Stephanie Frappart va xiular un partit (el Costa Rica-Alemanya) i les seves companyes Salima Mukansanga i Yoshimi Yamashita amb prou feines van exercir de quart àrbitre. Estadis nous i plens Els 64 partits del Mundials s’hauran disputat a vuit estadis, set de nous i un de remodelat. Qatar ha fet una ostentació de mitjans usats amb la tecnologia utilitzada, les infraestructures construïdes i les inversions realitzades. Milers de milions s’han gastat perquè Infantino pogués presumir d’«èxit». Un sí que pot donar-se per unànime: l’absència d’alcohol ha facilitat que per primera vegada en multitud de tornejos no hi hagués un sol detingut britànic. Era una cosa de la qual van presumir els diaris anglosaxons. Els plens (més de 3 milions d’entrades venudes, segons fonts oficials) han sigut una mica tramposos, perquè nombroses butaques s’omplien amb el partit començat. També han sigut tramposes les multitudinàries aficions, compostes per ciutadans locals impostats. L’estadi Lusail sí que estarà a rebentar aquest diumenge. Desenes d’aficionats s’amuntegaven a les portes del centre de venda d’entrades per obtenir-ne una.

Els 10 impactes de Qatar: serà el Mundial de Messi

El capità de l’Argentina encunya amb el seu nom un torneig en el qual deixa registres històrics i eliminacions sorprenents

El més llegit