Els marroquins de Barcelona ploren l’eliminació de la seva selecció

«No ploris, el que han fet és història». En el Mundial en el qual el Marroc ha convertit les mares dels futbolistes en icones de força, heroïcitat i bondat, és una progenitora la que intenta consolar els seus fills davant el televisor. Han viscut les semifinals de la cita mundialista en un bar del Raval embolicats amb la bandera del Marroc. I l’acaben igual, agafats a ella i intentant oblidar que Theo Hernández, Mbappé i Muani els acaben d’arrabassar el somni. Ells no ho entenen, perquè es van veure amb opcions durant el partit. La seva mare, sí. I és ella, la que intenta fer-los veure que el rutinari no sol ser l’èxit. Almenys no per a ells. Almenys no fins ara. Perquè mai una selecció africana havia arribat a les semifinals d’una Copa del Món. D’allà a l’eufòria que hi havia desencadenada entre la parròquia marroquina. I potser d’allà a la reacció agredolça d’una derrota que podrien haver esperat, però no ho van fer. «¿Com havíem de creure que perdríem davant França si vam aconseguir frenar Croàcia, Bèlgica i Espanya?», es pregunta Haidar, a qui la confiança cega en Els Lleons de l’Atles el va portar de Reus a Barcelona per disfrutar del partit i poder viure l’alegria d’una victòria a Canaletes. No va poder ser. Tot i que l’episodi va deixar una altra imatge per a la història. La imatge de tota una comunitat unida. La de tota una família que s’havia acostumat a despertar amb nervis per acabar celebrant al vespre. «Content he estat moltes vegades, però això d’aquest mes és inexplicable», s’escolta en un dels diversos grups d’amics que s’han format al carrer després del partit. Segueixen amb les banderes el coll, la marroquina i la palestina. I semblen consolar-se recordant tot el que ha passat. Sentir-se invencibles La victòria davant Bèlgica que els va ensenyar el camí. Els penals davant Espanya. El gol de Youssef En-Nesyri davant Portugal. En definitiva, la il·lusió que els ha fet sentir invencibles. I així és com a mesura que passen els minuts es van adonant que les llàgrimes no tenen sentit. Que una tempesta emocional com aquesta no hauria d’espatllar el que han viscut. «És difícil assimilar-ho ara però el que ha passat en aquest Mundial no ho oblidarem mai. La selecció ha sigut capaç d’unir tots els marroquins. Els que viuen al Marroc i els que vivim aquí a Europa. I això no té preu», ens explica Tounarouze, que ha anat aprenent els noms dels futbolistes de la seva selecció al llarg del torneig. Perquè al final d’això es tracta al futbol, d’unir amb la pilota el que separen moltes altres coses. Fins i tot de reconstruir il·lusions perdudes. Per això, fins i tot els que renegaven del futbol han acabat disfrutant de les gestes del combinat dirigit per Regragui, perquè veure’ls a ells els ha ensenyat que tot és possible. I per això, tot i que la festa hagi acabat entre llàgrimes, encara hi ha qui s’escapa fins a la Rambla per celebrar que han arribat fins aquí, que el relat estava escrit abans de la derrota. Criden «Visca el Marroc». I tenen temps per a un altre: «Eoooo, mabrouk 3lina, hadi al bidaya, mazal mazal’ (eooo, felicitats, això és el principi, fins i tot queda més)» que deixa entendre que després d’aquest Mundial ja no hi ha marxa enrere. Tornaran.

Els marroquins de Barcelona ploren l’eliminació de la seva selecció

Uns quants aficionats s’ajunten a les Rambles després del partit davant França per compartir la decepció del somni eixelebrat

El més llegit