Parlen els immigrants de Qatar: «No és una vida perfecta, però és molt millor que a Bangladesh»

Va sent hora de fer una confessió, després de 28 dies, ja quatre setmanes senceres, a Qatar. Un dels meus principals objectius en aquest temps era recollir testimonis de treballadors immigrants que viuen a l’emirat perquè m’expliquessin les seves històries, en especial sobre la repressió del règim i l’acusada bretxa social que hi ha al país, més gran que en qualsevol d’occidental, entre l’elit i els estrangers arribats al país a la recerca de feina. Em vaig escarrassar des del primer dia en aquesta tasca, des del primer moment en què vaig baixar de l’avió i vaig agafar un taxi rumb al meu hotel de Doha. He preguntat a treballadors de seguretat, conductors d’Uber, dependents de petits supermercats, personal de neteja, gent que m’he anat trobant pels carrers amb un ofici que desconeixia... I la realitat és que cap d’ells m’ha dit que visqui malament a Qatar, que es penedeixi d’haver vingut o que estigui desitjant marxar. Sí, soc conscient que afirmar una cosa així trenca el discurs que hem anat construint, des d’aquesta finestra i des d’altres, sobre el que és Qatar. I, sens dubte, no esborra les carències democràtiques, la puntada de peu als drets humans i el menyspreu mediambiental que s’exerceix en aquest país de manera sistemàtica, però el deure del periodisme també és explicar-ho, sense cap ànim de contribuir a l’emblanquiment de la dictadura. Al principi estava convençut que aquestes persones no criticaven al règim per por. Avui, tants dies després, estic segur que almenys la gran majoria diu el que de veritat pensa. De les moltes petites entrevistes realitzades en ambients distesos s’extreu una primera conclusió bastant general. Potser Qatar no sigui un paradís per als immigrants (no ho és en absolut), però és un país millor que aquells d’on procedeixen els seus immigrants. O així almenys ho expliquen ells. S’estima que al voltant del 50% dels residents a l’emirat són persones nascudes a l’Índia, el Nepal i Bangladesh. D’aquest últim país procedeix l’Arif, el taxista que em va portar aquest dilluns al centre d’entrenament de la selecció francesa. «M’agradaria anar-me’n a Europa», em va dir. P. ¿Vius malament aquí? R. No, m’agrada la meva vida aquí. Qatar no és perfecte, però és molt millor que Bangladesh. Allà hi ha massa gent i poca feina. Per aconseguir-ne una de decent has de subornar les empreses que n’ofereixen. Aquí, en canvi, hi ha moltíssima feina per a tothom i hi ha un govern estable, saps que les coses no canviaran en unes quantes setmanes o mesos. Això et dona tranquil·litat. Si vull anar a Europa és només perquè ja fa 10 anys que soc aquí i m’agradaria conèixer altres parts del món. Només això. Un altre immigrant, empleat de seguretat en aquest cas, em va confessar que li agradava més viure a l’Aràbia Saudita, i això em va cridar l’atenció. «És un país molt pitjor, però allà hi tinc més amics. És només això, a Qatar es viu molt millor que allà. També a l’Índia tinc molts més amics i no vull tornar-hi, perquè allà no tinc feina i aquí sí», va contestar. Hi ha la temptació, una mica superba, paternalista i fins i tot classista, de pensar que totes aquestes persones no són plenament conscients de la realitat del país, que estan desinformades realment del que passa aquí. Ningú diu saber res dels centenars o milers d’immigrants morts a les obres de construcció d’infraestructures per a aquest Mundial. No s’ho acaben de creure i, si ho fan, ho relativitzen dient que no és tan estrany, que «hi ha hagut moltíssimes obres en els últims anys» i que la construcció és una feina de risc. En aquesta línia, va rondant pel meu cap en els últims dies el futur immediat de milers de treballadors quan el Mundial s’acabi. Aquí hi ha una barbaritat de persones en feines principalment de seguretat del torneig i hostaleria que no seran necessàries quan aquesta mateixa setmana arribi a la fi, amb un nou campió del món. «La majoria d’aquestes persones tenien feines en la construcció. Gairebé totes les obres s’han parat durant el Mundial per poder portar gent a aquests treballs. Quan acabi, saben que tornaran a la feina anterior, perquè hi continua havent molta construcció», m’explicava ja fa un parell de setmanes un empleat de seguretat de l’estadi Khalifa que tornava a casa seva amb metro. Cap cobra gaire, però també és cert que la vida aquí, fora de luxes i vicis occidentals, és bastant més assequible del que es podria pensar. ¿I les dones? El mateix, amb la diferència afegida que les dones immigrants són molt més lliures en el seu dia a dia que les qatarianes, sotmeses a un règim de tutelatge per part dels seus marits o, en el seu defecte, d’un membre home de la seva família. Elles, les immigrants, exerceixen principalment treballs de neteja i hostaleria i es mouen i viuen amb aparent llibertat. ¿I les persones LGTBI? Honestament, ningú diu que en conegui cap. La qual cosa, per si sola, és molt significativa de l’opressió en què viuen a Qatar. Tot això no obstaculitza una cosa que, en tot cas, és una mera sensació: en aquest país hi haurà una revolució d’aquí uns anys, ves a saber si molts o pocs, si no canvien certes coses. Néixer a Qatar no és prou condició per ostentar la nacionalitat, limitada d’origen als fills de qatarians. I tenir la nacionalitat reporta una sèrie de prebendes econòmiques governamentals amb què els immigrants no poden ni tan sols somiar. ¿Quant suportarà el 80% dels residents de Qatar, un percentatge que no deixa de créixer, els privilegis de l’altre 20%? De moment, ho fan. Viuen bastant millor que als seus països d’origen i això els val. ¿Europa els tractaria millor que Qatar? Sincerament, no ho tinc gaire clar.

Parlen els immigrants de Qatar: «No és una vida perfecta, però és molt millor que a Bangladesh»

Malgrat no tenir els privilegis dels qatarians i viure en un país repressiu, els migrants, el 80% de la població, donen per bona la seva vida aquí en comparació amb la que tenien als seus llocs d’origen

El més llegit