França amenaça el regnat del Brasil de Pelé

França està de nou al seu lloc preferit. Fa quatre anys va jugar i guanya la final del Mundial de Rússia-2018. Ara, espera repetir el diumenge idèntic guió trencant la resistència de l’Argentina, perdó de Messi, i emparentar-se amb el Brasil de Pelé, l’única selecció que va encadenar dues Copes del Món, ja a meitat del segle passat (Suècia-1958 i Xile-1962). «Els meus jugadors es mereixen aquesta recompensa, estem fent un campionat genial. Sentim emoció i orgull pel que hem aconseguit, però encara ens queda un últim partit», ha dit Didier Deschamps, el tècnic, després de guanyar el Marroc (2-0). A aquesta cita amb la història acudeix també Mbappé, que complirà 24 anys el pròxim 20 de desembre, dos dies després del duel amb Leo. I si guanya la final, serà més a prop que ningú d’‘O Rei’ Pelé, amo de tres corones mundials. I el Kylian, l’estrella que va dir no al Madrid per quedar-se al París SG on no és, de moment, l’amo esportiu del projecte, el miraria gairebé als ulls amb dues conquestes. D’extrem a davanter centre Va deixant detalls fastuosos Mbappé, igualat a gols amb Messi. Tots dos sumen cinc gols en aquest torneig. Però no és comparable, de moment, la llum que irradia l’argentí. En la semifinal contra el Marroc, per exemple, el davanter del PSG va deixar moments de brillantor com aquests verinosos regats que van precedir el segon gol francès, sense oblidar un parell de galopades per la banda esquerra (va acabar, això sí, jugant de nou després de la substitució de Giroud) que van fer tremolar fins i tot la gespa. Però Mbappé no acaba d’explotar. Potser s’ho guarda tot per a diumenge, conscient que no és només una final d’una Copa del Món (no hi ha partit més transcendent al planeta) sinó que també es lliurarà el duel generacional. Present contra futur El passat i present (Messi), a qui els anys (en té 35) condemnen a viure el seu últim Mundial, contra el present i el futur (Mbappé), a qui la seva edat (en té 23, gairebé 24), li permet atalaiar un horitzó en què fins i tot podria jugar tres tornejos més. Mentre el davanter francès acapara tots els focus, Griezmann exerceix d’estrella silenciosa, capaç de ser la goma d’enganxar que cohesiona una selecció que no juga tan bé com hauria de fer-ho. O s’espera, almenys, d’aquesta col·lecció d’estrelles que Deschamps transforma en un sòlid batalló, on no hi ha escletxa per al dubte, ni tan sols es trenca davant el cor d’una valenta Marroc. Guanya amb gols inesperats, el de Theo Hernández (el segon més ràpid en una semifinal del Mundial al ser anotat en el minut 04.39, només superat pel brasiler Vavá a Suècia-1958 davant, precisament, França) o el d’inesperat convidat a la festa: Kolo Muani. Juga de davanter a l’Eintracht, va suplir Dembélé i 44 segons més tard va tocar la primera pilota aprofitant la genialitat de Mbappé i el rebot d’Abde per firmar el 2-0, que enviava al grup de Deschamps a la final. I de nou, França retorna a un escenari que coneix millor que ningú en els últims 24 anys perquè es prepara per disputar la seva quarta final. Va jugar i va guanyar a casa la de 1998 (3-0), va perdre la del 2006 a Alemanya davant Itàlia (tanda de penals després del cop de cap de Zidane), després es va cenyir la corona a Moscou-2018 davant Croàcia (4-2). Una corona que defensarà diumenge a Doha. Una corona que pertany a Mbappé, transformat en el nou rei, tret que Messi l’hi tregui.

El més llegit