La bogeria argentina en l’era de l’amor unànime a Messi

A cada cantonada, cada barri de cada ciutat d’un país, l’Argentina, es viu en un estat de desbordament emocional sense comparació des que el somni d’un tercer Mundial ha quedat a l’abast del peu esquerre de Leo Messi. Si alguna cosa distingeix aquestes hores de frenesí és un mateix cant que comparteixen jugadors als camerinos, seguidors de les classes acabalades a les tribunes de Qatar, ciutadans de classe mitjana de les urbs assolats per la inflació i els milions d’homes i dones que troben en aquestes hores una carícia als seus cors, com bé ha dit el porter Dibu Martínez, protagonista en els penals i també d’una publicitat d’hamburgueses el preu de les quals és prohibitiu per a molts dels que coregen el seu nom. «‘En Argentina nací, tierra de Diego y Lionel / de los pibes de Malvinas que jamás olvidaré / No te lo puedo explicar, porque no vas a entender’», s’ha cantat tota la nit i part d’aquest dimecres. La cançó sembla destinada a algú que no és argentí i «no pot» comprendre el que es desencadena amb els colors de la selecció –quan guanya– al punt de posar en suspens les profundes rancúnies polítiques i socials d’un país on la seva vicepresidenta, Cristina Fernández de Kirchner, ha sigut objecte d’un intent de magnicidi l’1 de setembre i, fa pocs dies, condemnada a sis anys de presó per corrupció en l’obra pública en una causa judicial molt controvertida. Els colls argentins van fer seva la cançó ‘Muchachos’, d’un grup de cúmbia, La Mosca, de dubtosa reputació artística, però d’enorme efectivitat per a l’empatia col·lectiva. La lletra és una mena de manual imaginari de l’essència argentina: parla de la guerra amb Anglaterra, fa 40 anys, per la possessió de les illes australs i no només evoca la figura de Diego Armando Maradona sinó el seu pare i mare, Don Diego i la Tota, una santíssima trinitat que mira des del cel Messi. «‘Las finales que perdimos, cuántos años las lloré / Pero eso se terminó porque en el Maracaná / la final con los brazucas (brasileños) la volvió a ganar papá. / Muchachos, ahora nos volvimos a ilusionar’». Les vigílies de la final paralitzen un país esquerdat, on les celebracions del triomf al carrer contra Croàcia van coincidir amb el moment en què un exèrcit de pobres formigues buscava a les escombraries cartrons, roba, menjar o el que pogués servir. Dos mons alhora, travessats per la mateixa bandera. Futbol i pàtria La manera d’experimentar l’alegria provoca una mena de discurs exaltador d’una altra manera de viure «l’argentinitat»: ser també els millors a les grades, els que més fort encoratgen els jugadors i els qui s’expressen amb més vehemència a les cases, davant els televisors, o els carrers, es guanyi o es perdi. Pablo Alabarces, potser l’especialista més gran en sociologia de l’esport, autor, entre altres llibres de Fútbol y patria, ha intentat observar aquests instants de paroxisme amb la poca distància que les circumstàncies permeten. «Afirmar que els argentins estimem el futbol és un error sociològic», diu a aquest corresponsal. Al seu criteri, seria més exacte assenyalar que «la societat és majoritàriament futbolera; que moltíssims homes i dones, i no en les mateixes proporcions, disfruten del futbol, el consumeixen, el veuen, en parlen i el practiquen, i així serà potser per sempre». Cada Mundial sorgeix en aquest país «una majoria intensa que es torna especialment sorollosa i expansiva». Mentre dura aquest encant, s’involucra l’amor, la memòria i la identitat amb una força diferent «perquè s’afegeix una ficció que és radicalment increïble: que aquests jugadors, que en alguns casos mai han vestit la samarreta d’un equip local, que han passat la meitat de les seves vides lluny d’aquesta casa, representen la pàtria. Una ficció impossible, perfecta, en la qual es creu a ulls clucs cada quatre anys. I aquest relat promet una coronació: el que es quedi amb la Copa de Qatar serà el millor del món, i això ens inclourà a nosaltres, els seus representats i representades». L’amor tardà també val En aquest context s’ha resignificat la figura de Messi. En rigor això passa des de la Copa Amèrica obtinguda el 2021. La recerca insaciable dels cromos amb el seu rostre va advertir, tanmateix, que alguna cosa diferent estava passant. Ja no és aquell nen format a la Masia, el que només brillava a Barcelona, sinó, es repeteix, un argentí «de soca-rel», l’encarnació definitiva de Maradona, convertit a més en verb amb aquest «‘bobo’» proferit després del partit davant Holanda. Perquè, als ulls d’un país embogit, Leo s’ha «maradonitzat», i això vol dir que, des d’aquell instant de conversió, comparteix el seu gust pels excessos, abans tan continguts en aquest argentí pudorós. Quan la selecció va obtenir el segon lloc el 2014, els jugadors van ser rebuts per la presidenta Fernández de Kirchner, qui, abans que res, va prodigar la figura de Javier Mascherano. Ni tan sols el poder polític es podia desentendre del disbarat de devaluar el pes de Messi. Això ara és història i, alhora, una paradoxa potser típicament argentina: a Leo se’l disfruta aquí per complet quan la seva carrera està per acabar. Els argentins han pujat sense fissures al tren de la «messimania» tot just a l’última estació. «Aquest de Qatar és el primer Mundial en què som, abans que res, seguidors d’ell», assenyala Ignacio Fusco. Una unanimitat tardana però estrepitosa, que diumenge pot ser exponencialment superior al que s’ha sentit.

El més llegit