De l’hiperlideratge de Luis Enrique a la tecnocràcia de Luis de la Fuente

Espanya canvia de Luis. Caiguda al Mundial de Qatar, segrestada per les altes expectatives impulsades i no assolides per Luis Enrique, la selecció canvia d’amo. I Luis Rubiales, el president de la federació, dinamita tota l’anterior estructura esportiva amb l’ascens de Luis de la Fuente, que havia dirigit amb èxit la selecció sub-21, mentre José Francisco Molina, director esportiu, decideix no renovar (entra Albert Luque, però no al mateix càrrec, sinó com a «director de la selecció nacional») i se’n va alhora que el tècnic asturià. De Luis a Luis. Però res és el mateix. Ni de bon tros. De l’hiperlideratge de Luis Enrique, que absorbia tot el poder i la pressió de la selecció, a la condició de tecnòcrata de Luis de la Fuente, que fa nou anys que recorre els estrats inferiors de la federació (sub-19 i sub-21) abans d’arribar a la banqueta de l’absoluta. Viu ara l’oportunitat de la seva vida després d’una anònima ruta dedicat a la formació del talent jove, amb una brevíssima i fracassada experiència al futbol professional. De la Fuente amb prou feines va estar 11 partits dirigint l’Alabès a Segona B i d’això ja fa més d’una dècada. Poder per a un altre Luis, Rubiales Es passa de Luis Enrique, entrenador reputadíssim, d’altíssim nivell, considerat entre els millors del món (va arribar a un triplet amb el Barça el 2015 després del seu pas previ per la Roma i el Celta), amb ofertes poderoses de la Premier, a De la Fuente, la via amable i continuista per no desarrelar-se de la idea de joc que havia connectat la selecció amb el país. Gracias por todo. pic.twitter.com/VYw094aAQ3 — LUISENRIQUE (@LUISENRIQUE21) 8 de diciembre de 2022 Fins que la derrota amb el Japó i el frustrant exercici d’impotència, amb tres penals fallats davant el Marroc, va trencar aquesta connexió i va precipitar l’adeu de l’asturià. En tot moment, la federació va voler dominar el relat de la crisi per demostrar que el poder tornava a estar en mans de Rubiales, el president, que no ha aparegut públicament des de l’eliminació mundialista. No ha obert encara la boca des que Busquets va fallar. Quatre comunicats en cinc hores En un embogit dia de comunicats (fins a tres, la destitució de Luis Enrique, el nomenament de De la Fuente i l’abandonament de Molina, en només cinc hores, més el comiat sentit de ‘Lucho’), Rubiales va visualitzar el canvi de poder. Ara, mana ell perquè ha desmantellat tot el que sostenia el ja exseleccionador. I ha elegit la via interna, com va succeir en el seu moment amb Iñaki Sáez (no va sortir bé pujar-lo de la sub-21 a l’absoluta) i amb Luis Suárez (tampoc va funcionar), en comptes de buscar entrenadors de prestigi i amb molta més experiència, com ara Marcelino (a l’atur després de dirigir l’Athletic i València, entre altres clubs), Robert Martínez (acaba de dimitir amb Bélgica després del Mundial) o Quique Flores (Getafe). Era com si Rubiales volgués replicar la ‘fórmula Jorge Vilda’, a qui va promocionar a la selecció femenina i ha mantingut amb fermesa, malgrat la rebel·lió de les seves millors jugadores. Entrenadors de federació per sobre de qualsevol altra consideració, que coneixen la casa (gairebé el 80% dels futbolistes que van estar al Mundial van passar prèviament per De la Fuente), molt més flexibles i amables en el tracte que Luis Enrique, amo d’un discurs propi amb un hiperlideratge que eclipsava fins i tot el mateix president. Fa temps que alguna cosa es va trencar entre ells. N’hi ha prou de veure la fórmula de la sortida de l’asturià, gestionada exclusivament des de Las Rozas després del fracàs al Mundial per deixar clar que la decisió no li pertanyia a aquest. Rubiales s’ha emparat «amb un informe de la direcció esportiva al qual s’ha de determinar que ha d’arrencar un nou projecte» de la selecció en què no hi ha lloc per a Luis Enrique. I la persona que va fer aquest informe (Molina) va abandonar la federació cinc hores després.

El més llegit