10 coses (no futbolístiques) que hem après durant la fase de grups del Mundial

La fase de grups del Mundial acaba aquest divendres, amb sorpreses com les eliminacions de Bèlgica i sobretot d’Alemanya, i amb seleccions com el Brasil i França reclamant el favoritisme per coronar-se campiones el 18 de desembre. Però més enllà del futbol, aquestes gairebé dues primeres setmanes de torneig han servit perquè aprenguem unes quantes coses de Doha i de Qatar. Crida molt l’atenció que tot just es veuen persones grans, no diguem ja dones grans, passejant pels carrers de Doha. És fins i tot pertorbador, perquè un s’acaba preguntant on seran i, si no hi són, què els haurà passat. Un cop d’ull a la piràmide de població del país ajuda a entendre-ho: només un 2% dels residents a Qatar tenen 65 anys o més. Com a referència, a Espanya suposen el 20% de la població total. Al mateix edifici del meu primer hotel a Doha hi havia una barberia que estava oberta a les 4.00 de la matinada i també a les 9.00 del matí. És possible que tanqui en algun moment entre les dues hores, però també podria ser que no ho faci mai. Aviat s’aprèn que els qatarians viuen més de nit que de dia, una dinàmica imputable a la calor que fa aquí la majoria de l’any, amb temperatures de fins a 45 graus a l’estiu. N’hi ha prou amb obrir una estona l’ordinador a l’aire lliure per comprovar la quantitat de sorra en suspensió que hi ha a Doha: la pròxima vegada que l’obres, pots muntar un castell de sorra amb el que trobes sobre les tecles i la pantalla. Els cotxes, en canvi, estan impecables i això és per l’obsessió dels locals per tenir-los lluents. De matinada, els túnels de rentat són plens de clients. «Dos o tres vegades per setmana», coincideixen alguns. Vaig visitar fa uns dies un centre comercial i em va donar per entrar a diverses botigues de moda. Al Zara vaig trobar per 55 euros una camisa que havia comprat fa unes setmanes a Madrid per 25. Semblant al Pull and Bear: el meu abric de 35 estava a 55 euros al canvi. Òbviament, no vaig comprar res, però queda clar que la roba que a Espanya entenem ‘low cost’ no ho és tant a Qatar. Vas a un restaurant no internacional i demanes un plat del-que-sigui. Et posen el-que-sigui, acompanyat de pa àrab, arròs, salses, algun plat de verdures estofades... Més el-que-sigui. I al final acabes menjant com en un casament. Això sí, aquests establiments són bastant barats malgrat que l’abundància de menjar que, sense esperar-lo, et col·loquen sobre la taula. La qualitat ja és una altra cosa, sempre una moneda a l’aire. O un mexicà. Malgrat ser dos dels països més allunyats de Qatar de tot el Mundial, són els que gaudeixen d’una afició més nombrosa. La particularitat dels argentins és que te’ls pots trobar en massa en qualsevol partit, no només en els de Messi i companyia. Països com el Marroc, Tunísia i l’Aràbia Saudita també semblen haver-se buidat amb destí a Doha, però no tant com l’Argentina i Mèxic. Tenen els residents a Qatar una encomiable voluntat per complaure el visitant. Excessiva, fins i tot. Pots preguntar si un lloc està en una direcció o en una altra i rebre un somrient sí per resposta. Prefereixen ser assertius que reconèixer que no t’han entès o que no coneixen la resposta. I això pot generar molts inconvenients, en especial els primers dies: va tocar desfer el camí unes quantes vegades... Escrit queda, hi ha una voluntat irrefrenable de complaure els visitants. Però, compte, fins a cert punt. Si un voluntari o un empleat de seguretat té una instrucció clara sobre una cosa que no es pot fer, no esperis comprensió. Si s’ha de recórrer un circuit infinit de tanques, tot i que estigui completament buit, no esperis entrar per la via directa que és just al costat. Vas per allà i punt. I de vegades resulta desesperant. Sol·licitava Qatar als visitants una vestimenta «adequada», consistent a portar coberts els genolls i, en el cas de les dones, també les espatlles. A l’hora de la veritat, cadascú en aquest país està vestint com li dona la gana, sense que a ningú li cridin l’atenció per això. Passa el mateix amb les fotografies i els vídeos, prohibits sobre el paper en molts lloc de Qatar, permesos a la pràctica a tot el territori. No hi ha estancs com a tals, o almenys no abunden. Aquí el tabac es compra en supermercats, més aviat botigues d’ultramarins. Pot estar exposat o amagat en un calaix, però en tots els casos et demanen pagar-lo en efectiu. Tot i que tinguin datàfon i la resta de compres les paguis amb targeta. És igual. Una altra particularitat és que aquí no coneixen els cigarrets electrònics: només existeixen al mercat negre i a preus que tiren enrere.

10 coses (no futbolístiques) que hem après durant la fase de grups del Mundial

De l’estranyesa per l’absència de gent gran a Qatar als peculiars horaris dels establiments i l’obsessió dels locals per la neteja dels seus cotxes

El més llegit