El dia que Infantino va deixar de considerar-se gai

No sé quant temps li durarà a Gianni Infantino, president de la FIFA, que guanya 1,8 milions d’euros a l’any, ser qatarià, o ser àrab, o ser africà, o ser discapacitat o ser treballador migrant; el que sí que sé, el que sí que ha quedat demostrat per al seu ridícul, per a la seva vergonya, és que sentir-se gai, com va dir que se sentia (a més de tot això) el dia de la inauguració del Mundial de Qatar, li va durar 24 hores. Infantino, hereu d’aquella designació que va avergonyir el seu predecessor Joseph Blatter, que, al seu torn, va assenyalar Michel Platini i fins i tot el llavors president francès, Nikolas Sarkozy, d’haver-se posat d’acord amb Qatar per comprar la Copa del Món («mesos després que els concedíssim el Mundial, Qatar va comprar avions de combat a França», va explicar l’expresident de la FIFA), va aconseguir aquest dilluns, intimidant, com fan els dirigents autoritaris, les federacions nacionals de les vuit seleccions (Països Baixos, Bèlgica, Dinamarca, Anglaterra, Gal·les, Suïssa, França i Alemanya) que havien decidit lluir, al braç dels seus capitans, el braçal de l’arc de Sant Martí amb el lema ‘One love’ en senyal de protesta «contra tota mena de discriminació», es fessin enrere perquè, si no ho feien, els seus capitans rebrien una targeta groga en el minut 1 de joc. Totes aquestes federacions ja havien assumit que pagarien la multa corresponent, però totes van decidir no lluir aquest braçal perquè no volien comprometre, d’entrada, el joc dels seus futbolistes. Això sí, n’hi va haver, com la selecció alemanya que li va cantar les quaranta a Infantino i es va quedar tan panxa. Com tocava. «Ha sigut una clara amenaça de la FIFA contra nosaltres», va dir Bern Neuendorf, president de la Federació Alemanya. «Ens van amenaçar amb sancions esportives. Va ser una demostració de poder sense precedents per part de la FIFA. No volem lluitar aquesta batalla carregant els nostres jugadors». L’exinternacional alemany Oliver Bierhoff, ‘team manager’ de la selecció i l’home més pròxim als jugadors, va expressar el sentiment del seu capità. «Manuel Neuer està molt decebut per no poder portar el braçal. Això ja no té res a veure amb el futbol. Estem molt enfadats. Ho sentim com una censura. El braçal ens el poden treure, però tot i així expressarem els nostres valors. Tothom sap què opinem sobre aquesta situació». La veritat és que tant la FIFA com l’organització qatariana han perdut una oportunitat d’or per demostrar que afronten aquesta Copa del Món amb certa tolerància. Molts creien que amb aquest simbòlic tema del braçal irisat mirarien cap a un altre costat, sent permissius i, fins i tot, donant a entendre que tolerar-los era tot un símbol de llibertat. Però no, la FIFA i Qatar van decidir continuar amb les seves normes poc democràtiques i van intimidar els grans protagonistes del campionat. La valentia dels iranians Però curiosament, en el primer dia de jornada completa, Infantino i els organitzadors qatarians es van trobar un munt de gestos que els haurien de fer reflexionar tot i que, en realitat, potser, només els provoquin indiferència. Els anglesos no van lluir braçal irisat, però van clavar el seu genoll a la gespa abans de començar el partit. Els jugadors de l’Iran van ser (o van seguir) sent tan valents com abans d’arribar a Doha i no van cantar el seu himne ni van celebrar els seus dos gols en protesta per la mort de Mahsa Amini. La valentia dels futbolistes iranians ha sigut el primer senyal que la FIFA no ha pogut espantar tothom. El portuguès Carlos Queiroz, seleccionador de l’Iran, ha reconegut que és molt difícil jugar a futbol en les condicions en què es troben els seus futbolistes. Cal tenir en compte que Queiroz ja va haver de retardar la llista de convocats per pressions del Govern iranià, que intentava que Sardar Azmoun, del Bayern Leverkusen, «un díscol» a ulls dels aiatol·làs iranians per mostrar el seu suport a les dones del seu país, no fos convocat amb la selecció. Mentre els estadis segueixen mig plens mig buits, o s’omplen a primera hora i es buiden en el descans («a Qatar, la gent també se’n va del cine a mitja pel·lícula si no els agrada», va explicar a Radio Marca un arquitecte gallec que va treballar en les estacions del metro de Doha), mentre la FIFA va donant dades falses d’assistència, mentre deixen entrar gent gratis en els descansos d’alguns partits perquè s’omplin les grades, mentre el món es pregunta per què van demanar un Mundial si no els agrada el futbol, Infantino es devia quedar garratibat al comprovar a la televisió de la seva luxosa habitació al seu no menys luxós hotel de Doha com Alex Scott, la reportera a peu de camp de la BBC anglesa, lluïa el braçal de larc de Sant Martí amb el lema ‘One love’. La mateixa sorpresa es devia emportar al veure les diverses pancartes, a l’Anglaterra-Iran, amb l’eslògan «Dona Vida Llibertat» que, recentment, inundaven els carrers de ciutats iranianes com Teheran, Gorgan, Sanandaj i Isfahan en protesta per la mort d’Amini i la repressió exercida pel Govern dels aiatol·làs sobre la població que demana democràcia.

El més llegit