Qatar, sota els focus

Després de més d’una dècada de polèmica, el Mundial se celebrarà a Qatar. De poc han servit les campanyes llançades per oenagés humanitàries al llarg dels anys per aturar el flux de diners i popularitat que s’accelerarà aquest 20 de novembre. Hi ha hagut temps per fer-se enrere, però ningú s’ha pronunciat amb fermesa. Al seu pas, els organitzadors de la competició, i la comunitat internacional còmplice, deixen milers de treballadors migrants morts de calor, gais, lesbianes i transsexuals perseguits entre partit i partit, dones sotmeses a la vigilància dels seus marits. Malgrat tot, la pilota rodarà sobre l’herba. Entre violacions als drets humans, el torneig és a punt de començar. «Des que vam tenir l’honor d’organitzar la Copa del Món, Qatar ha sigut objecte d’una campanya sense precedents a què cap país amfitrió s’ha enfrontat», es queixava l’emir de Qatar, Tamim bin Hamad al-Thani, fa un mes. I és que el país és en l’ull de l’huracà des del Qatargate. Fa 12 anys, les irregularitats comeses per la FIFA en l’adjudicació de la candidatura de Qatar per a l’organització del Mundial s’afegien al ja conegut pobre historial de drets humans al país. Per això, pocs van trigar a descriure aquesta concessió com un altre exercici de sportswashing. Presidente de la #FIFA, Gianni Infantino, pidió a las 32 naciones que compiten en la @fifaworldcup_es que “se centren en el fútbol” “La solución es sencilla: La FIFA podría empezar a ocuparse de los problemas graves de #ddhh”, @stevecockburn#PayUpFifahttps://t.co/h76NoJoltU — amnistia . org 🕯 (@amnistia) 9 de noviembre de 2022 Carlos de las Heras, encarregat d’Esports i Drets Humans d’Amnistia Internacional, també ho anomena «blanqueig esportiu». «És l’ús que determinats països fan de l’esport per oferir a l’exterior una cara oberta moderna i reformista quan en realitat la situació dels drets humans és al contrari», explica a aquest diari. Al golf Pèrsic es concentren alguns dels estats experts en aquesta estratègia, com l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. La primera ja s’ha gastat almenys 1.500 mil milions de dòlars en esdeveniments esportius internacionals d’alt perfil en un intent de reforçar la seva reputació. «Veiem com, a mesura que van celebrant més competicions d’aquest tipus, els saudites intensifiquen la seva onada de repressió contra activistes i la situació de la llibertat d’expressió per als defensors dels drets humans torna a nivells ínfims», afegeix a EL PERIÓDICO. En el cas de Qatar, els anys de pressió i escrutini han donat diminuts fruits. Tot i que les condicions per als milers de treballadors migrants presents al país continuen sent inhumanes, hi ha hagut un cert marge de millora amb algunes reformes introduïdes. L’absència de llibertat de premsa al país dificulta que es pugui saber si aquests canvis s’estan aplicant realment sobre el terreny. El Mundial més car Amnistia ha demanat a la FIFA que destini la mateixa quantitat de diners adjudicats als premis en un fons de recuperació i compensació per als treballadors migrants. Per ara, 10 federacions ho han recolzat. En canvi, les autoritats qatarianes consideren que ja han fet prou. Més de 300.000 milions de dòlars han sigut invertits en la construcció d’infraestructura al petit emirat. Potser per això aquesta serà la Copa del Món més cara per als aficionats. Segons els càlculs de Football Supporters Europe, es gastaran uns 2.770 euros per quedar-se a veure tres partits de la fase de grups, en comparació amb els 1.000 euros durant Rússia 2018. Disfrutar de tot el torneig rondarà els 6.500 euros. Fans don’t want to sit in stadiums that workers died to build. Retweet to let @FIFAcom know we are waiting for their commitment to compensate migrant worker families before the #WorldCup kicks off. #PayUpFIFA #1MonthCountdown⌛ pic.twitter.com/zGXZ75EtwI — Human Rights Watch (@hrw) 21 de octubre de 2022 La feina d’oenagés internacionals al llarg d’aquesta dècada ha plantat la llavor del dubte entre els fans. «Els aficionats comencen a tenir més preguntes i més preocupacions per qui compra els seus equips, on s’organitzen els esdeveniments», explica De las Heras. Però Occident també té una gran responsabilitat en l’ús satisfactori de l’estratègia de blanqueig esportiu, ja que, tot i que les vulneracions dels drets humans d’aquests països són àmpliament conegudes, la gran majoria dels estats continuen participant en aquests esdeveniments esportius massius que resulten en grans beneficis econòmics i d’imatge per als governs repressius. Lluny dels estadis «Els posicionaments públics són molt importants i quan ho facin més esportistes, estarem encara més a prop que aquests països deixin d’utilitzar l’sportswashing», recorda el representant d’Amnistia. A les portes d’una competició amb el somriure de David Beckham a cada campanya publicitària, els aficionats comencen a aterrar a Qatar amb certa cautela. El petit emirat àrab castiga les relacions sexuals fora del matrimoni i prohibeix el consum d’alcohol entre els seus residents. Les seves actituds durant la competició poden posar en perill els locals que es deixin portar per l’alegria del joc. Qatar és conscient d’on es troba: sota tots els focus concretament. Per això, ha permès que es venguin begudes alcohòliques a certes zones relacionades amb el Mundial i intentarà fer els ulls grossos si algun periodista es passa en les seves cobertures. El compensen la resta d’imatges d’avantguarda i modernitat que projectarà al món. En la foscor, ben lluny dels estadis, amagaran els retrets de tota una dècada. Entre violacions als drets humans, el Mundial ja gairebé ha començat.

El més llegit