La selecció espanyola de José Emilio Santamaría va passar sense pena ni glòria com a amfitriona pel seu Mundial 82 i caient en la segona fase i cedint tota la celebritat a la Itàlia d’Enzo Bearzot i Paolo Rossi.
Espanya vivia la transició democràtica i volia donar la millor imatge al món tant esportivament com organitzativament, malgrat els problemes inicials amb el tempestuós i polèmic sorteig de la competició i les posteriors anècdotes en partits com el tongo en l’Alemanya-Àustria o l’aturada del xeic en el França-Kuwait.
En un Mundial d’estrelles, algunes de fallides com l’estrena sense èxit de Diego Armando Maradona, es van emportar la palma Itàlia, el Brasil, França i Alemanya, a més de la revelació de Polònia de nou vuit anys després.
Històric Sarrià
La Itàlia de Rossi va guanyar la final a l’Alemanya de Rummenigge, després d’eliminar a l’estadi de Sarrià l’Argentina i en un partit històric el Brasil de Zico i Falcao, en una segona fase prèvia a la semifinal davant la Polònia de Boniek, després d’una primera fase sense conèixer la victòria.
Alemanya tampoc va fallar davant la França de Platini, després d’una semi a vida o mort –amb una agressiva entrada salvatge de Schumacher a Battiston– que es va decidir per primera vegada en la tanda de penals.
Els ‘azzurri’ van alçar el seu tercer Mundial, després dels de 1934 i 1938, i el seu capità i porter, Dino Zoff, es va convertir amb 40 anys en el futbolista més veterà en guanyar-lo. I tot sota el somriure únic del president italià Sandro Pertini.