Aleix Espargaró: una victòria que va trencar una ratxa de 19 anys

Va ser després de plorar la seva glòria dins d’aquest casc que porta gravada la doble MM, del Max i la Mia, els seus bessons. Va ser després de fer-se un ‘selfie’ amb tot el seu equip en el ‘corralito’ de Termas de Río Hondo (Argentina) on Aleix Espargaró, de 32 anys, va trencar una ratxa de 19 anys i 284 grans premis sense guanyar. Va ser al cap de pocs minuts de rebre, a través del mòbil del seu cap d’equip, Massimo Rivola, la felicitació, petons i llàgrimes de la seva meravellosa dona, Laura Montero, i un emotiu «¡t’estimem, papi!» dels seus ‘enanos’. Va ser, segons després, que els seus pares, Anna i Genís, li cridessin, a la mateixa orella, que l’estimaven «fins i tot sense guanyar». I va ser després que el seu germà Pol, ‘Polyccio’, celebrés, amb una abraçada eterna, la trucada a les portes del cel del més gran de la saga. Va ser i va ocórrer, a les portes del podi. Allà on ningú veu res. On ni tan sols les càmeres de Dorna TV poden entrar. Allà, darrere de la paret de cartró pedra del podi, Carmelo Ezpeleta, el ‘ser superior’ de Dorna i el Mundial, el que sempre hi és (o només hi és) quan s’ha de celebrar una cosa grossa, va abraçar Aleix i el va felicitar amb l’emoció i sinceritat de les grans ocasions. «T’ho mereixies, Aleix, t’ho mereixies», li va dir el cap. I el veterà de Granollers li va sospirar a l’orella: «Tota una vida, Carmelo, el triomf d’avui representa tota una vida». Final del viacrucis I és, sí, tota una vida. Aleix les ha passat magres fins a arribar a les portes del cel, trucar, que el deixessin passar i prendre possessió del tron de MotoGP el primer dia que guanya després de 19 anys de viacrucis. Fa sis anys que és a Aprilia i les seves classificacions al final d’aquells anys van ser 15è, el 17è, el 14è, el 171, el 8è i, ara, és el 1r i líder del Mundial. Ha caigut molt, s’ha fet molt mal, però mai ha llançat la tovallola. Per això Joan Lacueva, el seu amic de l’ànima més que el seu inseparable assistent, quan es va acomiadar d’ell a la graella de sortida de Termas de Río Hondo, abans que s’apagués el semàfor, li va dir: «Vinga, surt i guanya, recorda tota la merda que t’has menjat. Acaba amb això». El problema per a Aleix el gran dia (de moment) de la seva vida esportiva és que tothom el donava per guanyador. «Hi va haver un moment que els vaig dir, vinga que em donin ja la copa i no correm». Havia fet els millors entrenaments de la seva vida. Havia sigut el millor, el més ràpid, en tres de les quatre sessions. «Jo sabia que guanyaria, com vaig saber, l’any passat, que faríem podi a Silverstone, sense ajuda de ningú. Si algú es mereixia aquest moment, aquest dia, aquest triomf, era Aleix. Ningú en aquest pàdoc, ¡ho juro!, ha treballat més que ell per aconseguir aquest triomf», comenta Antonio Jiménez, el seu cap de mecànics. A Aleix li encanta el circuit de Termas de Río Hondo, molt més, que Austin (Texas, EUA), on es corre aquest cap de setmana. Quan va veure que se suspenien els entrenaments de divendres, va pensar «encara suspendran aquesta carrera que em fa tanta il·lusió». És més, quan diumenge va veure caure el jove (i gran) Fermín Aldeguer, de 17 anys, en l’inici de la carrera de Moto2, li va caure el món a sobre. «Fermín ha sigut el gran dominador del cap de setmana, va fer la ‘pole’, sortia primer, tenia més ritme que ningú....i mira com ha acabat, ¡Déu!», va dir Aleix al seu amic Joan. «Tranquil, Aleix, és el teu dia, oblida’t, no et passarà el que ha passat a Fermín». «Guanyaràs, amic» Dissabte a la nit, a l’hotel, Aleix va sopar amb el seu amic Àlex Rins, que li va anunciar la seva victòria. «Et toca, Aleix, guanyaràs, amic. Et toca i tens més ritme que tots nosaltres». Més piropos, més pressió, més vaticinis. El matí de diumenge va ser tens, però agradable. «Només pensava a disfrutar de la carrera, sabia que la sensació de no tenir ningú davant a la graella de sortida seria única i ho va ser. A partir d’allà, només tocava controlar, disfrutar i no equivocar-se en la presa de decisions». L’arròs amb pollastre que havia menjat, dues hores abans de la sortida (típic àpat precarrera), se li va posar de meravella. «Aleix, surt i guanya. Recorda tota la merda que t’has menjat. És el teu dia. ¡Guanya!» Joan Lacueva / Amic i assistent d’Aleix Espargaró Va controlar a les mil meravelles la seva superioritat, el seu millor ritme, es va deixar portar, remolcat, pel seu amic Jorge Martín (Ducati) durant 20 de les 25 voltes de què constava la carrera i, a falta de cinc girs, es va apropiar de la situació fins a travessar la meta entre llàgrimes. Era el dia, va ser el dia. Era l’únic inquilí de la graella de MotoGP, dels 24 asos, que no havia guanyat mai. I guanyar li va servir per ser líder del Mundial. Per això, a l’aterrar a Austin (Texas, EUA), el primer que van fer, ell i Joan Lacueva, va ser buscar un bon tatuador i gravar-se en un dels seus braços, els dos, la paraula ‘resiliència’: capacitat que té una persona per superar circumstàncies adverses traumàtiques. Ho va dir Jiménez, ningú ha treballat tant amb tan poca recompensa com Aleix. «Tota una vida, Carmelo, tota una vida». Per això, abans de sortir, va fer que Lacueva li escrigués amb retolador negre, al dors de la mà dreta, entre el polze i l’índex, ‘full gas’, gas al màxim.

El dia que Aleix Espargaró es va coronar rei i va trencar una ratxa de 19 anys

Des del minut u fins a la bandera de quadres, el veterà pilot de Granollers, de 32 anys, es va convertir en el gran favorit per guanyar el GP de l’Argentina i no va fallar

Abans de la carrera, Aleix es va fer escriure, a la mà dreta, ‘full gas’ (gas al màxim) i, després de la seva victòria, s’acaba de tatuar la paraula «resiliència» a un braç

El més llegit