Per explicar un concepte abstracte i complex, com és l'anomenada generació mil·lennista, és preferible utilitzar exemples simples. Si volem explicar a la nostra àvia què són els mil·lennistes, podem recórrer a l'exemple del planter actual de jugadors de futbol del Barça (o de l'equip dels seus amors). Són joves de sobres preparats, amb un gran talent innat, i mimats des de ben petits per ser els millors. Receptors de tots els esforços de les seves famílies i dels seus professors; de taxis diaris des de la seva ciutat, acompanyats per la seva mare fins a complexes reubicacions familiars. Hem invertit en ells, i els hem admirat i gairebé envejat perquè des d'aquest equip de promeses arribin un dia a liderar el nostre primer equip.
Encara que també li haurem d'explicar a l'àvia, millor en un altre moment, que al final van haver d'acomiadar el 50% d'aquests mil·lennistes de l'equip, simplement perquè no aconseguien els resultats esperats. I que, per salvar-lo, van haver de contractar diversos jugadors experimentats, sense tant de glamur ni somnis professionals de grandesa. Aquests nous jugadors van saber aportar alguna cosa que no existia en l'equip: entrega, lluita, fam. Jugadors fitxats pel Barça B com Rafael Giménez Jarque, Fali, un central cedit pel Nàstic de Tarragona i que, com a líder del nou equip, va aconseguir remuntar la seva permanent caiguda.
Els mil·lennistes són una generació d'or, com altres articles d'aquest suplement deuen haver documentat. Sintetitzen el bo i millor des de la generació de l'última guerra: cada generació des del 1945 ha pogut tenir una mica més de recursos gràcies al sacrifici dels seus pares, ha estat més ben preparada per haver pogut estudiar. Fins a arribar als mil·lennistes, la generació més ben preparada fins ara, la nostra millor anyada. Idiomes, estudis Erasmus, digitals gairebé natius, fruit de les més refinades millores de plans d'estudis, i sincerament preocupats per tota mena de causes socials.
Les empreses van arribar a somiar amb l'entrada en el mercat d'aquests consumidors que estarien connectats permanentment a les seves marques per Facebook o Twitter, amb un alt poder econòmic i una passió per provar, viatjar i millorar el que tenien els seus pares. I així hi ha hagut marques que s'han convertit en les seves icones: des de les omnipresents Apple, Nike o Amazon, fins a projectes locals diferenciats com les marques de cervesa artesanes Almogàver o La Niña Barbuda al nostre país. Tots els sectors econòmics van rumiar què podrien oferir-li a aquesta nova generació: com l'associació de productors de patates, als EUA, que va arribar a realitzar un congrés sobre les innovadores maneres d'adequar les patates als mil·lennistes (la conclusió, sorprenent, va ser que les usarien com a patates per menjar).
I no obstant, ara que la generació ja cobreix la franja entre 35 i 16 anys, comencem a sospitar que aquesta generació, la de més poder adquisitiu de la història, no serà en termes econòmics i socials el que vam arribar a projectar. S'han confirmat les previsions de la portada de la revista Time: la generació me, me, me (jo, jo, jo), mandrosos i narcicistas. Una generació que ha vist com una crisi econòmica espatlla els seus pares: han esdevingut menys rebels; eviten els riscos que comportin que ho poden perdre tot; o tenen la ingenuïtat de creure que tot el que han col·locat en el núvol digital està salvat. S'han quedat a casa dels pares, comprant amb els seus diners tot allò que els puguin entregar directe a casa. I quan ara, als 30-35 anys d'edat, comencen a independitzar-se, són iguals en el consum que els seus pares, com s'està monitoritzant des dels Estats Units.
Per ser conservadors, ni surten, ni beuen, ni juguen: la seva vida social ja no és d'aquest món físic, i no necessiten els obsolets pubs per trobar-se. Avorrits, penjats a casa d'un smartphone, i provocant que, en uns anys, tanquin més de 10,000 bars als Estats Units, el 40% dels night clubs a Holanda i el Regne Unit, o que Atlantic City ja estigui pràcticament en bancarrota.
N'hem esperat tant, tots plegats, d'aquesta generació, que al final queda la sensació que, simplement, estem davant una versió beta, a millorar, de la generació que provocarà un canvi social. Si els volem identificar amb un grup musical, serien els britànics Rudimental: una banda sense líder, multiètnica, d'incomptables membres, que d'una manera una mica naïf anteposen l'hedonisme a lluitar pel seu èxit professional.
Aquesta generació, al final, ha necessitat incorporar Fali, el central del Barça de què parlàvem abans. El diari Sport explica com aquest jugador, a l'entrar en el vestidor del filial del Barça, va comprendre que aquesta generació necessitava lideratges i voluntats més terrenals: «Tengo 22 años y dos hijos… al que no corra, lo rajo». Alguna cosa més que talent, preparació, i ser natiu digital. Alguna cosa que la generació no té al seu ADN.
Així doncs, ja hem començat a somiar amb la generació Z, els que estan entre els 10 i els 20 anys, els que ara sí que ens aportaran alguna cosa diferent. Encara que només sigui perquè se'ns ha acabat el vocabulari.