Crònica des de París: la plaça de Catalogne es vesteix de verd

París també té la seva plaça de Catalunya. Situada a prop de l’estació de Montparnasse, un dels centres ferroviaris més importants, la plaça de Catalogne és un dels llocs més estranys de la ciutat. Representa pràcticament l’única plaça construïda els últims 40 anys en aquesta localitat coneguda per les històriques i monumentals places de la Concòrdia, de l’Òpera i dels Vosges. Dissenyada el 1985 per l’arquitecte català Ricardo Bofill, pretenia encarnar la modernització de la franja occidental de la ‘rive gauche’ i la conversió en centre de negocis d’aquesta zona del sud parisenc. Al final va quedar com un lloc de passada, inhòspit, que batega al voltant de la torre de Montparnasse, considerada com un dels edificis més lletjos de París. L’ajuntament parisenc intenta ara donar una nova vida a la plaça de Catalogne. L’ha convertit en un lloc precursor de l’ambiciosa política de vegetalització de l’alcaldessa socialista Anne Hidalgo. Allà veurà la llum el primer «bosc urbà» de la capital. Uns 470 arbres i arbustos es plantaran al centre i les zones limítrofes de la plaça, amb un nom que és un homenatge a la comunitat espanyola, encapçalada per l’artista expressionista Eduardo Pisano, que va viure al barri de Montparnasse des de mitjans del segle XX. La font, que destacava per l’absència d’ornamentacions, ha sigut desballestada. El centre de la plaça resulta, ara mateix, un descampat ocupat per excavadores i material de construcció. En un dels marges, quatre obrers continuaven arrencant l’asfalt de les voreres un matí assolellat de primavera. Les obres van començar fa un any i s’haurien d’acabar el juny del 2024, poques setmanes abans de l’inici dels Jocs Olímpics. Alguns veïns es mostren desesperats pel temps que fa que aquest lloc està cap per avall. «Era una zona bonica i mira ara com està», deia un jove a la seva acompanyant mentre passaven davant una estació d’autobusos, també anomenada Place de Catalogne. Espai sense ànima Espai sense ànima«Abans era un lloc totalment asfaltat, sense arbres i representava un focus de calor urbana. La font no funcionava des de feia anys i la plaça s’havia convertit en un lloc de passada», explica a EL PERIÓDICO el regidor Christophe Najdovski, encarregat de la vegetalització i els espais verds, per justificar l’elecció del lloc per convertir-lo en el primer «bosc urbà» parisenc. La controvertida plaça de Catalogne, amb reminiscències arquitectòniques al lloc homònim de Barcelona, destaca per la concepció postmodernista de l’arquitectura de Bofill. Edificis amb columnes i frontons d’inspiració clàssiques, però amb grans finestrals foscos, envolten la plaça, amb vistes privilegiades a la torre Eiffel. No és un lloc lleig quant a l'arquitectura. Però mai ha calat entre els habitants del districte XIV i s’ha convertit en un espai sense ànima. «Fins ara, aquesta plaça era únicament una gran rotonda», assegura Clotilde Durand, de 34 anys, veïna de la zona. «Només hi ha asfalt i a l’estiu et mors de calor», afegeix sobre la poca presència d’arbres en aquest barri del sud-oest de la capital, i amb conversió en districte empresarial que genera debat des de fa anys. La plantació del primer «bosc urbà» «servirà per afavorir un canvi de paradigma de la ciutat i el fet que aquesta plaça deixi de ser un lloc de pas i es converteixi en un lloc de vida», sosté Najdovski sobre una iniciativa guiada pel model de la «ciutat dels 15 minuts» –més verd, més pròxima i multifuncional– impulsat per la socialista Hidalgo. Una ciutat cap per avall per les obres Una ciutat cap per avall per les obresEl «bosc urbà» s’estendrà als carrers limítrofs de la plaça de Catalogne i tindrà una extensió d’uns 4.000 metres quadrats. L’accés a bona part d’aquests espais verds quedarà prohibit al públic, amb l’objectiu que creixin amb més naturalitat. Una característica, juntament amb la seva extensió, que distingeix aquests «boscos urbans» –un nom una mica pompós– d’un parc tradicional. L’ajuntament impulsa iniciatives semblants a la plaça Colonel Fabien i a la porta de Vincennes (aquest), on hi haurà l’eix verd d’aquest estil més extens, d’unes 3,5 hectàrees. Durant aquest mandat, que s’acabarà el 2026, la municipalitat ha previst plantar uns 170.000 arbres nous. Sens dubte, es tracta d’una xifra important tenint en compte que la localitat en té uns 500.000. Més de la meitat són als grans boscos de Boulogne i Vincennes. Els anomenats «boscos urbans» representen només un petit percentatge d’aquestes plantacions. «Els arbres són el nostre millor aliat contra el canvi climàtic, ja que serveixen per reduir els focus de calor urbana», destaca Najdovski. Tot i que les seves polítiques verdes van ser una de les claus de la reelecció de Hidalgo el 2020, una part dels parisencs no només rebutgen aquestes mesures, sinó que mostren la seva exasperació per una ciutat de cap per avall per les obres prèvies als Jocs Olímpics. Fins i tot fa tres anys va sorgir el moviment #SaccageParis, molt crític amb aquestes transformacions urbanes i amb la brutícia i la inseguretat a la capital. «La situació actual és una catàstrofe. Portem dos anys amb obres i els comerciants hem perdut molts clients. Abans en tenia uns 300 al dia, ara només 120», es lamenta Sacha Peltier, de 40 anys, veïna de la plaça de Catalogne des que era una nena i propietària d’una botiga de cigarros de luxe. «Quan hi ha obres, sempre suposa un moment desagradable», reconeix Najdovski. «Però ja veureu com serà molt diferent a partir de l’estiu de l’any que ve».

Crònica des de París: la plaça de Catalogne es vesteix de verd

A la capital francesa també hi ha una plaça de Catalunya, dissenyada per Ricardo Bofill i triada per plantar el primer «bosc urbà»

Crònica des de París: dels obrers als híspters

Crònica des de París: el cementiri dels nobles guillotinats

El més llegit