Els veïns pobres de Messi i Mbappé

París i el futbol, una relació d’amor i odi plena de paradoxes. La capital francesa és una de les poques grans ciutats europees amb només un club en l’elit de l’esport rei. El París Saint-Germain (PSG), creat el 1972, acapara tots els focus i no compta amb cap equip veí que li faci ombra, a diferència del que passa a Madrid, Barcelona, Londres, Milà o Lisboa. Malgrat aquest domini del futbol a França, aconseguit des del 2011 gràcies als petrodòlars de Qatar, París viu més aviat d’esquena al PSG. L’ambient de la ciutat amb prou feines es veu marcat quan el conjunt de Messi, Mbappé i Neymar disputa un partit. Costa trobar bars plens de fotos i bufandes on es respiri la identitat d’un club desgastat per l’estigma de l’artificialitat. Curiosament, aquesta regió metropolitana, que manté una relació utilitària amb el seu principal equip, com si fos una franquícia de l’NBA, s’ha convertit en un dels principals vivers futbolístics del món. Mbappé, Coman, Pogba, Kimpembe... És llarga la llista de cracs de la selecció francesa que van créixer i es van formar en les banlieues parisenques. Aquest pou de talent nodreix l’esperança dels altres clubs modestos de París que somien disputar algun dia un derbi a la Ligue 1 contra el totpoderós rival. Els principals aspirants són el París FC, fundat el 1972 a partir de la mateixa escissió en què va sorgir el PSG, i el Red Star, el conjunt centenari de la capital francesa. Tots dos han construït la seva identitat amb valors diferents dels petrodòlars –sense ser aliens a la globalització del futbol–: el planter i l’esport femení, en el cas del París FC, i el romanticisme d’un futbol d’esquerres, en el del Red Star. «Reclutar els millors joves de la regió parisenca» «Reclutar els millors joves de la regió parisenca»«Un dels nostres objectius és pujar a la Ligue 1 d’aquí dues o tres temporades», assegura a EL PERIÓDICO Yves Gergaud, responsable dels observadors i del reclutament de joves futbolistes per al París FC, que actualment ocupa la 9a posició de la Ligue 2, l’equivalent de la Segona Divisió. Gergaud, que va formar part de l’escola de formació del PSG –allà va captar talents com Coman, Kimpembe o Ferland Mendy–, exerceix des de fa tres anys una funció clau en aquest club, del qual un fons de Bahrain té el 20% de les accions. Això, no obstant, no va suposar una injecció espectacular de diners. I el conjunt aposta pel planter en lloc dels fitxatges estrella per arribar a l’elit. «Volem reclutar els millors joves de la regió. Entre el 90% i el 100% dels nostres efectius procedeixen de les banlieues parisenques (ciutats perifèriques i amb un alt percentatge de població d’origen estranger)», explica Gergaud, referint-se als equips de formació del club. Ell dirigeix un equip de 16 observadors que acudeixen als partits dels molts equips de barri a la recerca dels futurs talents. «En cada una de les categories inferiors, solem tenir entre un i tres joves que juguen amb la selecció francesa de la seva generació», destaca. Es tracta d’un elevat percentatge per a un equip modest, que el 2020 va vendre al Chelsea el prometedor porter francomarroquí Sami Tlemcani. A més de la formació, l’altra gran carta del París FC és el seu equip femení. No només disputa la primera categoria francesa, sinó que ha jugat la fase preliminar de la Lliga de Campions a l’haver quedat tercer la temporada passada. «Som el club de França amb més dones joves que juguen a futbol», destaca Gergaud, sobre un conjunt que disputa els seus partits a l’estadi Charléty, situat al sud-est de la capital, a uns 7 quilòmetres del Parc dels Prínceps (sud-oest). L’antítesi del PSG L’antítesi del PSGJust a l’altra banda de la capital, a la perifèria nord, hi ha l’estadi Bauer, inaugurat el 1909 i que conserva l’aspecte d’un camp de finals del segle passat. Allà disputa els seus partits el Red Star. Aquest equip és, sens dubte, l’antítesi del PSG. El conjunt de Nasser al-Khelaïfi podrà comprar el futbolista que es proposi, però la història mai serà seva. Pertany, en realitat, al club fundat el 1897 per Jules Rimet, president de la FIFA i ideòleg de la Copa del Món. Malgrat els seus orígens burgesos, el Red Star va quedar marcat per la decisió del club de traslladar-se el 1909 a l’estadi Bauer a Saint-Ouen, llavors una localitat del cinturó roig i industrial de París i ara una de les seves banlieues que cada cop atrauen més joves hípsters. Des d’aleshores, és un club obrer i d’esquerres per excel·lència. L’equivalent parisenc del Rayo Vallecano. Alguns dels seus integrants, com Rino Della Negra o Jean-Claude, van ser símbols de la Resistència francesa i van morir afusellats pels nazis. Un passat utilitzat –i en part mistificat– per convertir el suport al club com un sinònim de militància política. «Estava fart del futbol com a negoci, estava fart del PSG. Per això, em vaig interessar per aquest club, per la seva història i tradició de justícia social», afirmava el Patrick, de 52 anys i que treballa com a director jurídic, que el 10 de març va assistir com espectador al partit que va enfrontar com a local el Red Star contra Le Puy Foot 43. Era un partit de la categoria Nacional, l’equivalent gal de la primera RFEF. Amb només una grada, l’estadi Bauer sembla pràcticament una resta arqueològica de la prehistòria del futbol. A la grada de davant, que ja va ser enderrocada, un veu, no obstant, la realitat del present: un munt de grues implicades en les obres de remodelació, ajornades durant dècades, i a una banda un enorme bloc de vivendes amb forma triangular. Aquest edifici en recorda un que hi ha a Seine-Saint-Denis, un dels departaments (província) més pobres, però alhora més multiculturals i joves de França. «Encara recordo quan vam jugar aquí contra l’Olympique de Marsella, a finals dels setanta. Érem 20.000 persones, estàvem com en una llauna de sardines», explicava Alain Husson, de 65 anys, sobre els últims anys en l’elit d’un club que no trepitja la Ligue 1 des de fa més de quatre dècades. «És un equip que aposta pels valors del compromís i la solidaritat», destaca Clara Guillotin, de 28 anys. Aquesta jove és la responsable de campanyes a París de l’associació Encourage, que col·labora amb l’entitat per patrocinar la seva samarreta i portar a veure cada partit unes 10 persones sense domicili fix i en situació de gran pobresa. Malgrat el compromís social del club, que ofereix tota mena d’activitats culturals als seus joves futbolistes, els ultres del Red Star tenen declarada la guerra al seu president, un productor de cine. «[Patrice] Haddad, dimissió», cridaven durant el partit. El seu pecat: haver venut les accions del club al fons nord-americà 777 Partners. Els tentacles del futbol modern són llargs. I fins i tot arriben a esquitxar els més puristes.

Els veïns pobres de Messi i Mbappé

Tot i que el PSG atrau tots els focus, París compta amb altres equips modestos, com el París FC o el Red Star, amb gran pes del planter i la història

El més llegit