Sylvia Plath: aquella lluna de mel a Benidorm

El pas de la noucasada Sylvia Plath per Benidorm no és un dels episodis que més se solgui recordar de la poeta nord-americana. L’imaginari tràgic la dibuixa com a objecte de depressions i electroxocs o en el difícil i complex equilibri de ser alhora mare i creadora (una cosa gairebé impossible als anys 60) i finalment, abandonada pel seu marit, el poeta britànic Ted Hughes, suïcida i icona feminista. La seva poesia vivencial i esquinçada també hi va contribuir. Però el cert és que a la seva lluna de mel, molt lluny de totes aquestes tristeses passades i futures, Plath va passar cinc setmanes a la població alacantina. I va ser feliç. Així l’ha recordat Isabel Coixet, fidel lectora seva, que a la seva pel·lícula ‘Nieva en Benidorm’ evoca el pas de l’autora nord-americana com una espècie de fantasma inspirador de la crisi existencial dels seus personatges. «Després de llegir el seu diari, volia atrapar aquell moment a la pel·lícula, que ella va descriure com de plena felicitat, aquesta satisfacció que et fa creure que tot és possible, que tot estava per fer en la seva vida», explica la directora, que l’ha volgut rescatar així de tot el procés autodestructiu a la qual la portarien els seus dimonis i un matrimoni que va imaginar perfecte però que va acabar en tragèdia. Poemari descarnat Sylvia Plath també està de tornada per la recent aparició de la formidable edició que Nórdica ha realitzat d’‘Ariel’, el seu poemari fonamental, descarnat i terrible, en la traducció de Jordi Doce i les evocadores il·lustracions de Sara Morante. A més del primer dels volums de la seva ingent correspondència completa (fins al moment en castellà només estaven disponibles les cartes que Plath va dirigir a la seva mare) que està abordant l’editorial Tres hermanas. I això a l’espera que algun segell espanyol decideixi traduir la mastodòntica (i per a molts definitiva) biografia de Heather Clark que es va publicar a l’octubre. Circula la llegenda que Plath va ser la primera a posar-se en biquini a les platges de sorra fina de Benidorm, però les dates no quadren. El 1956, Benidorm amb prou feines comptava amb 3.000 habitants i quatre hotels mal comptats. Feia només uns mesos que s’havia aprovat el pla urbanístic impulsat per l’alcalde Pedro Zaragoza, pare de l’especulació immobiliària i de la ciutat vertical que molt poc després començaria a aixecar-se allà. Tan sols dos anys abans i en vista de l’afluència d’estrangers (alemanys i francesos, especialment) va decidir demanar audiència a Franco perquè resolgués un problema gens menor. L’arquebisbe de València amenaçava d’excomunicar l’alcalde que havia dictat una ordre municipal per despenalitzar l’ús del biquini a les platges locals. L’alcalde liderava Falange a la zona d’Alacant però els interessos econòmics pesaven més que la ideologia o la moralitat beata. A Zaragoza li agradava explicar –tot i que alguns posen en dubte el fet i fins i tot la visita– que es va empassar els 465 quilòmetres fins a Madrid a cavall de la seva vespa. Pel que sembla, el dictador, sorprès davant el compte de dividends presentat i amb l’esperança que el turisme incipient creixés exponencialment –desenvolupisme obligava–, hauria recolzat l’alcalde en la seva decisió de prohibir a la guàrdia civil les multes a les turistes en vestit de bany de dues peces i sí als vianants masclets que es ficaven amb elles. Respecte a l’arquebisbe, aquest va tancar la boca i no es va tornar a parlar d’excomunions. Sí, Benidorm va ser juntament amb Eivissa i Marbella aquest lloc en el qual el biquini compartia espai amb àvies vestides de rigorós negre estirant un burro. A aquest paradís de xaranga i corrupció que bé podia haver retratat Berlanga van arribar sense gairebé diners a la butxaca la poeta i el seu marit. Ell era considerat un prodigi, beneït com l’avantatjat alumne de lluminàries com T. S. Eliot o W. H. Auden. A ella va haver de ser la mort la que ratifiqués el seu talent, ja que Ariel es va publicar pòstumament i pòstum va ser també el seu premi Pulitzer. La parella va arribar a Benidorm de retruc. En realitat, Hughes va intentar trobar feina a Madrid en una acadèmia d’idiomes, però a l’espera que l’oferta cristal·litzés, cosa que no va acabar passant, van prendre un respir a la costa, no només amb la intenció de disfrutar del sol i de la tranquil·litat, que també, sinó de trobar sobretot el perfecte aïllament per escriure. Cadascú allò seu. La diferència entre tots dos és que Plath, que treballava incansablement i lluitava per donar-se a conèixer, acceptava alhora el tradicional paper de mestressa de casa. A Benidorm, la seva primera experiència conjugal, va quedar molt clar qui havia d’encarregar-se de la cuina i d’evitar al gran poeta –ella es considerava inferior– les molèsties domèstiques. Circula la llegenda que Plath va ser la primera a posar-se en biquini a les platges de sorra fina de Benidorm, però les dates no quadren. Corren fotos de l’autora amb un biquini blanc, com una alegre pin-up i no la dona torturada que trasllueixen els seus poemes. Però en realitat les imatges corresponen a la seva estada dos anys abans a Cape Cod, al seu Massachusetts natal. Així que ningú sap amb quin tipus de vestit es va banyar. ¿Importa? No. Burros, cabres i barques Ella hi va escriure articles per a revistes que descrivien el pintoresquisme del lloc, amb carros estirats per burros, ramats de cabres negres passant els carrers i barques dels pescadors. També va fer diversos dibuixos amb tinta sobre el terreny. «Tan aviat com vaig divisar aquell poblet... i vaig veure aquell mar blau rutilant, la neta corba de les seves platges, les seves immaculades cases blanques i carrers vaig sentir instintivament que aquest era el nostre lloc al món», escriu a la seva mare. Explica que primer van llogar una habitació a casa d’una viuda, davant el mar (la que descriu Carmen Macchi a la pel·lícula de Coixet) on cuinava en un fogó de petroli i els turistes la veien teclejar a la terrassa. En el seu diari (publicat per Alba el 2016) descriu els altres inquilins de la finca com «uns espanyols bastant porcs». Després, tot el mes següent, es van traslladar a una casa una mica més apartada de la primera línia de platja, al carrer de Tomás Ortuño, on van aconseguir l’anhelada tranquil·litat. Circula la llegenda que Plath va ser la primera a posar-se en biquini a les platges de sorra fina de Benidorm, però les dates no quadren. Els quatre poemes que l’autora va escriure allà són menys íntims que la seva posterior producció i tan descriptius com els seus articles o els seus dibuixos. La feliç noucasada parlava del que veia en ‘Les cosidores de xarxes’ i ‘Els captaires’ o el que menjava –‘Melons de festa’– i finalment, a ‘Partida’, s’acomiada del lloc: «Els diners s’acaben i la natura, quan ho percep, augmenta les seves amargors». A mitjans d’agost, la parella va tornar a Anglaterra i a l’inici del desamor. Avui a Benidorm no hi ha una placa o un monument que recordi el pas de la gran poeta a les onades de turistes que es torraven i es torraran al sol. Com indica Pasqual Almiñana, filòleg i professor d’institut, que ha dedicat molt temps a buscar les empremtes de Plath a Benidorm i va arribar fins i tot a assessorar Coixet sobre el terreny: «Gairebé ningú sap que va ser aquí. No hi ha hagut el mínim intent oficial de recordar Sylvia Plath. Els xalets on va viure van ser enderrocats i avui són edificis urbans. El món rural que va dibuixar ja no existeix. Res del que ella va veure llavors s’ha mantingut. Tan sols els traçats dels carrers, l’illa i la platja».

El més llegit