Linxs, ossos i llúdrigues, l’excusa per recuperar els ecosistemes al complet

Un linx ibèric aixeca el cap enmig de la devesa. Les orelles punxegudes es poden identificar entre els arbustos. L’animal comença a avançar sigil·losament i captura una perdiu. Aquesta escena, relativament habitual en certs llocs de la península Ibèrica, sembla un miracle si recordem la situació d’aquest felí fa 20 anys. El que s’ha fet per recuperar les poblacions d’aquest animal en perill d’extinció és un exemple d’èxit parcial indiscutible. Des de finals dels 90 fins ara s’han criat en captivitat per reintroduir-los en zones com Doñana i la Sierra d’Andújar. Se’ls ha facilitat aliment, a més de custodiar el seu hàbitat. Ara el linx ja és present en comunitats com Castella-la Manxa i Madrid. Tot i així, la població actual encara no és viable al 100% i pateix l’amenaça dels atropellaments. «Les grans espècies són casos individuals però serveixen perquè la gent empatitzi. Hem d’aprofitar-les com a excusa per recuperar ecosistemes sencers» El mateix ha passat amb la llúdria, que colonitza de nou els rius catalans; el trencalòs, que fàcilment es pot contemplar sobrevolant les muntanyes, o l’os bru, que torna a ser el rei dels boscos subalpins al Pirineu. Aquests són alguns dels exemples més mediàtics, però també hi ha casos menys coneguts. Recentment, al delta del Llobregat, s’han alliberat diversos exemplars de fartet, un petit peix mediterrani greument amenaçat. Una altra història curiosa: a Barcelona, es treballa per mantenir amb vida la població d’eriçons als parcs i zones poc urbanitzades de la ciutat (ho lidera l’entitat Galanthus). Els projectes se centren en animals espectaculars, però no s’aborda la pèrdua d’espècies al complet Sergi Herrando, Observatori Patrimoni Natural i Biodiversitat Això és només una petita mostra del treball que fan associacions sense ànim de lucre i algunes administracions. Demostrar que, amb voluntat política i acceptació ciutadana, és possible salvar una espècie de l’extinció. El problema és que, en aquests moments, per evitar la regressió de la biodiversitat, es necessitaria un pla de recuperació per a centenars d’espècies (només a Espanya), un fet que seria realment difícil de viabilitzar. «Aprofitar l’aspecte mediàtic» Per aquesta raó, diversos experts en biologia adverteixen dels riscos que tenen aquest tipus de projectes tan individuals. Sergi Herrando, de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, assegura que les mesures de conservació d’espècies icòniques no aborden els ecosistemes al complet: «És habitual que se centrin en grans mamífers o aus espectaculars com les àguiles, però poques vegades s’inverteix per encarrilar la crisi d’espècies petites, poc conegudes, que solen ser la base del medi natural». «Les dificultats no es poden encarar pensant amb visió d’una sola espècie, com hem fet amb l’os i la llúdria, hem de restaurar ecosistemes al complet perquè la biodiversitat es recuperi. El que passa és que aquesta solució és menys popular», opina Herrando. A l’observatori, de fet, analitzen projectes en marxa per enfortirespècies poc famoses: el tritó del Montseny, el xoriguer petit o els prats de posidònia al fons del mar. Tot i així, Herrando adverteix que no ens podem quedar en projectes concrets: «Hi ha casos d’èxit importants però no poden tapar la realitat, que és la disminució del conjunt. Està ben fet, però és massa parcial i local. ¿Què fem per recuperar els insectes?» «Hem d’aprofitar l’aspecte mediàtic de certes espècies per recuperar ecosistemes sencers» Àlex Richter-Boix, biòleg CSIC Alex Richter-Boix, biòleg del CSIC, hi està d’acord, però se centra a analitzar la part positiva d’aquests grans projectes. «La conservació ha de restaurar hàbitats. Això cal tenir-ho clar. Però és cert que les grans espècies serveixen perquè la gent empatitzi i donen atractiu social i cultural. Hem d’adquirir la capacitat d’aprofitar això com a excusa per recuperar ecosistemes sencers». Dit d’una altra manera, si socialment hem acceptat que la tornada del linx ibèric és positiva, estarem d’acord a aplicar mesures de preservació de la devesa a Espanya en general. Així, no només el linx se’n veurà beneficiat. «Té cert sentit fer-ho així, convences el gran públic amb el linx, perquè la gent necessita alguna cosa a què agafar-se. És una sensació similar al que passa amb l’os polar, erigit en símbol del canvi climàtic, quan tan sols es tracta d’un afectat més», afegeix l’investigador. Richter-Boix planteja una pregunta incòmoda: «¿Quin suport tindrà la idea de recuperar el matollar mediterrani?». La resposta la dona ell mateix: «Així, a seques, poc». «En canvi, si la recuperació d’aquest matoll dona lloc a la tornada del linx, la història ja sona millor per a molts», afirma. Segons el seu punt de vista, a escala política, social i empresarial, l’aspecte mediàtic triomfa. No hi ha dubtes. El repte és que la ciència sàpiga aprofitar aquesta excusa per aconseguir èxits més ambiciosos i globals. També fa autocrítica: «De vegades els biòlegs ens oblidem de la sociologia i la psicologia. I és important que tinguem clar que sense el suport de la societat, és molt difícil tirar endavant certs projectes.

Linxs, ossos i llúdrigues, l’excusa per recuperar els ecosistemes al complet

MULTIMÈDIA | Últim intent per salvar el gall fer

La falta d’aigua dolça posa en risc tota la biodiversitat del delta de l’Ebre

MULTIMÈDIA | Rere les empremtes del llop a Catalunya

El més llegit