Aquest mes es compleixen 35 anys de la firma del Protocol de Mont-real, que va permetre frenar el creixement del forat de la capa d’ozó que amenaçava seriosament la humanitat en la dècada dels 80. La mesura va donar els seus fruits i avui aquesta ferida al planeta continua cicatritzant. És la demostració de la capacitat que té l’ésser humà de causar danys a escala mundial, i alhora, en cas de resoldre aquests problemes quan actua escoltant a la ciència.

El món no només pateix males notícies. Fins i tot en el preocupant aspecte mediambiental, també n’hi ha algunes de bones. I la més destacada pot que sigui la indubtable recuperació de la capa d’ozó de l’atmosfera, que durant els anys 80 i 90 va estar seriosament amenaçada pel forat gegant que van causar en ella els gasos CFC (clorofluorocarbonats). Els sistemes de refrigeració i els aerosols (com les laques per als cabells) van ser els responsables d’una barrabassada que ha costat dècades resoldre. El 2022, la superfície del forat continua reduint-se i s’espera que segueixi en la mateixa línia en el futur. La batalla, per tant, sembla (gairebé) guanyada.

Però ¿com ha sigut possible aquest camí d’èxit? Tot va començar amb les habituals protestes d’una minoria d’ecologistes i científics que ningú es prenia gaire seriosament, cap a principis dels anys 70. Però finalment van ser ni més ni menys que dos ultraliberals com Margaret Thatcher i Ronald Reagan, dirigents del Regne Unit i els Estats Units, respectivament, els que van donar la raó a aquells primers activistes i van estampar la seva firma, juntament amb les de gairebé 200 països més, en la Convenció de Viena i en el Protocol de Mont-real, en els anys 1985 i 1987. Amb ells se salvava, literalment, el planeta.

Thatcher, la Dama de Ferro, passarà a la història per haver enviat a l’atur milers de compatriotes amb les seves polítiques conservadores, però són menys coneguts alguns aspectes de la seva gestió que van aconseguir donar una esperança al planeta. La primera ministra, per començar, era doctora en Química, circumstància que li va permetre comprendre de seguida la gravetat del problema que planava sobre la capa d’ozó. Això i l’influx que Thatcher exercia sobre el president Reagan van permetre accelerar l’acord. El fonamental va ser, tanmateix, que els dirigents polítics van fer cas als estudis científics.

Moviments en contra

I, tanmateix, no va ser tan fàcil. La poderosa indústria dels CFC no va reaccionar precisament complaguda amb l’anunci de prohibició d’aquests compostos. «Són gasos que alimentaven els motors productors de fred i calor, és a dir, eren la medul·la de l’activitat industrial, no només un element marginal. I a més, països del Sud com la Xina, l’Índia, l’Argentina o el Brasil no volien perdre la seva pròpia capacitat per produir neveres o sistemes de refrigeració, vitals per al seu desenvolupament econòmic», com recorda Luis Ángel Fernández al llibre El medi ambient, vist pel Sud. I dins dels Estats Units no van faltar corrents ultres que asseguraven que els danys a la capa d’ozó era simplement mentida, una situació que avui resulta summament familiar respecte a la crisi climàtica.

Si bé rarament es relaciona el problema de la capa d’ozó amb l’actual canvi climàtic, el cert és que els CFC són gasos amb efecte hivernacle que han contribuït de forma important a l’efecte hivernacle del planeta. Per això, les mesures que es van adoptar per eliminar els CFC fa 35 anys van resultar tenir un impacte positiu en la lluita pel clima.

2060: punt final

¿Quina és la situació actual del forat a la capa d’ozó? Les últimes dades dels satèl·lits europeus que monitoritzen aquest fenomen (Copernicus-Sentinel), de setembre de l’any passat, confirmen que va tancant-se. Si el resultat d’aquesta millora és tan lent és perquè els CFC tenen una vida útil de 50 a 100 anys, per la qual cosa encara passaran dècades fins que desapareguin per complet. De fet, els científics situen l’any 2060 com a meta per donar per realment conjurat el problema d’aquesta capa atmosfèrica, si bé també és possible que mai desaparegui del tot.

De fet, no és descartable que apareguin complicacions imprevistes. Sense anar més lluny, durant els últims anys els científics han vist preocupats com s’obria un forat a la capa d’ozó sobre el Pol nord, que se sumava al ja existent a l’Antàrtic. No era la primera vegada que s’observava aquesta situació, però en aquesta ocasió les dimensions eren una mica més preocupants. Afortunadament, aquest segon forat es va tancar al cap d’unes quantes setmanes, a finals del mes d’abril passat. Els experts han assenyalat una sèrie d’episodis meteorològics per explicar aquesta situació, que, a més, no ha tingut res a veure «amb el coronavirus», aclareixen.

No abaixar la guàrdia

Sigui com sigui, és necessari no abaixar la guàrdia: «No hi ha motius per a la complaença», va afirmar Vincent-Henri Peuch, responsable de l’esmentat programa de seguiment. «La recuperació de la capa d’ozó depèn del canvi climàtic, ja que aquest pot contribuir al refredament de l’estratosfera a llarg termini, que podria agreujar la pèrdua d’ozó i retardaria el procés».

A més, recorda que «persisteix la possibilitat que es generin emissions no autoritzades de substàncies que esgoten l’atmosfera». De fet, això va ser el que va passar el 2018 quan es van detectar emissions inesperades i totalment clandestines d’un tipus de CFC. L’origen va poder ser localitzat en algun lloc d’Àsia i es van adoptar les mesures oportunes.

¿Què hauria passat sense aquesta mobilització mundial a favor del planeta? La NASA va assenyalar en un informe de fa ja deu anys que, si no s’hagués firmat el Protocol de Mont-real, el 2065 s’haurien destruït les dues terceres parts de la capa d’ozó i el forat s’hauria convertit en permanent, sense capacitat de regeneració. La radiació ultraviolada, que danya l’ADN, hauria augmentat fins a sis vegades. Per fer-se’n una idea, serien suficients cinc minuts d’exposició al sol per patir cremades. El mateix informe estimava que per al 2030 hi hauria dos milions més de casos de càncer de pell com a conseqüència d’aquest fet. La realitat avui seria, per tant, molt diferent.

El nostre planeta, recorden els científics, és un organisme delicat que funciona com un sistema (un ecosistema) en el qual el que passi a una de les seves peces repercuteix en totes les altres. I l’ésser humà n’és una.

........

Contacte de la secció de Medi Ambient: crisisclimatica@prensaiberica.es