Així s’ha datat l’edat del Gran Avi, un ésser amb 5.800 anys de vida

Quan encara no s’havien aixecat les piràmides d’Egipte ni el monument megalític de Stonehenge, una llavor de làrix patagònic va germinar en un paratge escarpat i humit situat a prop de la costa de Xile, a unes dues hores i mitja d’on actualment es troba la ciutat de Valdivia. L’arbre va créixer amb vigor i al cap d’uns segles es va convertir en un admirable gegant amb un tronc superior als deu metres de perímetre, unes dimensions fora del comú per a l’espècie. Tanmateix, el que en fa un individu realment singular és que encara és viu. És cert que el tronc presenta buits, que gran part de la copa va caure i que els líquens han colonitzat la seva vetusta escorça, tot això signes evidents de decrepitud, però ni les inclemències del temps, ni els incendis forestals, ni les tales ni les malalties han pogut amb ell durant... 5.484 anys. A aquesta sorprenent xifra, tan precisa que podria semblar una broma, acaben d’arribar els investigadors xilens Jonathan Barichivich i Antonio Lara amb un mètode mixt (mig mesurament directe, mig extrapolació) que de segur no convencerà tothom. L’assumpte és espinós perquè si l’arbre, conegut popularment com a Làrix Mil·lenari o Gran Avi, té efectivament més de cinc mil·lennis, superaria en edat els famosos pins longeus (‘Pinus longaeva’) del Bosc Nacional Inyo, a Califòrnia (EUA), i es convertiria en l’exemplar més vell de la Terra. Fins ara, l’arbre de més edat confirmada mitjançant el recompte dels anells del tronc és un pi longeu anomenat Matusalem (Methuselah), a Inyo, que té 4.853 anys i la ubicació exacta del qual es manté en secret per preservar-ne la integritat. Pendent de revisió La revista ‘Science’ s’ha fet ressò de la nova datació a Xile en un article divulgatiu, però els autors encara no han mostrat el seu treball en una publicació amb revisors, el camí habitual que segueixen totes les investigacions científiques. Així que caldrà esperar per veure si la comunitat internacional el dona per bo, tot i que Barichivich avança que el seu estudi ha seguit els estàndards habituals en aquest terreny de la dendrocronologia. El làrix patagònic, ‘lahuán’ o ‘cahuén’ (‘Fitzroya cupressoides’) és una espècie de la família de les Cupressaceae, com els xiprers, les sequoies, els ginebrers, les criptomèries i les tuies, que creix exclusivament, en un petit enclavament del centre de Xile que es prolonga fins a l’Argentina. El seu hàbitat està inclòs a l’ecoregió coneguda com a selva o bosc valdivià, caracteritzada per densos boscos sempre verds en un entorn de temperatures suaus i pluges abundants, superiors als 2.000 mm anuals, de vegades amb terres pantanoses. Els espanyols el van anomenar ‘làrix’ per les seves suposades similituds amb els làrixs europeus, però no pertanyen a la mateixa família. El Làrix Mil·lenari està ubicat al cor del parc nacional del Làrix Costaner, a la sinuosa carretera que enllaça la petita ciutat de La Unión, capital de la província de Ranco, amb la platja d’Hueicolla, ja al Pacífic. «Creix en un congost fred i molt humit que mira cap al sud, per la qual cosa rep menys sol, i sorprenentment no hi ha cap altre làrix en almenys un quilòmetre al voltant», comenta aquest diari Barichivich. Està envoltat d’arbres de fulla ampla. Fa dècades que Barichivich, enginyer forestal i investigador en ecologia global i clima, està vinculat a l’arbre, ja que el seu avi, que va treballar com a guardaboscos a la zona, va ser qui el va descobrir el 1972. I ell mateix sospita que va ser un dels primers nens a veure’l. La datació, prossegueix l’investigador xilè, forma part d’una investigació major orientada a mesurar el funcionament dels boscos de làrix. «Vam obtenir permisos per poder treballar amb el Làrix Mil·lenari i obtenir una mostra amb molt de compte i sense fer-lo malbé». Els treballs es van desenvolupar el 2020, just abans que es declarés la pandèmia de coronavirus. La principal eina per calcular l’edat dels arbres és obtenir una secció completa del tronc en què es puguin apreciar els anells, l’empremta deixada a la fusta pel cicle anual de creixement, i després comptar-los un a un de manera minuciosa. Aquesta opció, per descomptat, només és possible quan l’arbre ha caigut per efecte d’una tala, del vent o d’un llamp, per exemple. Per als exemplars vius el que es fa normalment és foradar el tronc amb una barrina que extreu un fi testimoni en què es puguin apreciar i explicar els anells. Tanmateix, comenta Barichivich, no hi ha barrines prou grans per a arbres tan gruixuts com el Làrix Mil·lenari, que té uns dos metres de ràdio. «La que tenim és de 90 centímetres i no n’existeix cap de més llarga». A més, afegeix, els arbres molt vells estan podrits pel centre, i això dificulta calcular l’edat total. El que van fer Barichivich i Lara va ser desenvolupar un mètode estadístic per simular el creixement a la part que no es va poder analitzar. «En 90 centímetres, que és el 43% del radi de l’arbre, hi vam comptabilitzar 2.400 anys», diu el primer. «El mètode que dissenyem pren en consideració tota la seva història de creixement i com creixen els làrixs en totes les poblacions que hem mostrejat». Així doncs, el mètode va donar una estimació d’edat general de 5.484 anys, amb un 80% de probabilitat que l’arbre hagi viscut durant més de 5.000. «Va ser sorprenent –diu Lara–. Esperava que l’arbre en tingués uns 4.000». El Làrix Mil·lenari està senyalitzat com una atracció turística i compta amb un punt d’observació perquè els visitants no s’acostin a la base, però això no evita que la gent camini al seu voltant, fet que fa malbé les arrels i compacta el terra circumdant, lamenta Barichivich. «La principal amenaça en aquest moment són els turistes. La gent l’està matant –afegeix–. Requereix la nostra protecció amb urgència». El segon perill és el clima, continua Barichivich. «El clima s’està tornant més sec, i això dificulta que les arrels absorbeixin aigua i estressa l’arbre. Xile pateix un període de sequera inusualment llarg que dura ja 13 anys. I això continuarà en el futur, perquè aquesta regió del bosc temperat plujós de Sud-amèrica és un ‘hotspot’ terrestre de reducció de pluges en les projeccions de canvi climàtic. És fins i tot més fort que el que experimentarà la conca del Mediterrani a Europa». Malgrat la sorpresa de l’última datació, no és cap novetat l’enorme longevitat dels làrixs patagònics. El 1993, per exemple, Antonio Lara (Universitat Austral, a Valdivia) i Ricardo Villalba (Universitat de Colorado, als EUA) van publicar un article a la revista ‘Science’ en el qual informaven que una soca d’un arbre mort a la zona andina tenia 3.622 anells anuals de creixement. Aquesta datació situava l’espècie com la segona més longeva del planeta, superant les sequoies. «En aquesta regió de la Serralada de la Costa de Xile, que es diu Cordillera Pelada, hi ha troncs (soques) de làrixs de grans dimensions que donen testimoni que hi va haver altres arbres grans i mil·lenaris en el passat, amb diàmetres de fins a 3,8 metres», conclou Barichivich. Però el Làrix Mil·lenari és el més gran.

Així s’ha datat l’edat del Gran Avi, un ésser amb 5.800 anys de vida

Un làrix que creix a Xile, recentment datat, candidat a convertir-se en l’arbre més vell del planeta davant dels pins longeus de Califòrnia

El més llegit