Ricky Rubio valora la seva gran temporada: «La confiança és clau, soc un jugador més complet»

Els anys d’incertesa semblen haver quedat enrere per a Ricky Rubio (el Masnou, 1990) a Cleveland, el seu quart equip en tres anys. Una destinació que semblava condemnar-lo a les ombres (27% de victòries en les últimes tres campanyes), s’ha convertit en el seu Xangri-La particular, integrat a un grup desbordant de talent i joventut. Les bones sensacions que va viure als Jocs de Tòquio com a líder de la selecció es mantenen per al base, feliç per rebre aquests dies a casa la seva família per compartir les festes de Nadal. Queda molt per acabar la Lliga regular, però els números són impressionants: (60% victòries, cinquens en la Conferència Est ). Era una cosa impensable quan va començar la lliga. Trenta partits és un bon número per veure per on anem, i tot i que encara no és hora de fer balanç, vam començar forts i continuem forts. La clau de l’equip és la defensa i això ens ajuda a ser consistents. Hem tingut lesions i gent fora i crec que un dels calendaris més difícils en aquest inici de la Lliga i tot i així, ens hem sobreposat a tot. Això em fa ser positiu per al que ha d’arribar. Només la pandèmia està enfosquint el panorama. Crec que fins a set jugadors estan apartats de l’equip pels protocols sanitaris. S’estan complicant molt les coses, la veritat. Tenim diversos jugadors i entrenadors afectats. Jo m’he posat la tercera vacuna fa tres setmanes més o menys. Fa uns dies, em vaig trobar fatal i vaig pensar que l’havia agafat, però era per un virus estomacal que havia agafat el meu fill. Ens estan monitoritzant a tots i estem entrenant en grups separats per limitar riscos. Les previsions a l’inici situaven els Cavs entre els tres pitjors equips de la temporada. L’altre dia em deien que l’ESPN havia pronosticat 27 victòries de Cleveland aquest any i ja en portem 19. Ens ha sortit un rookie molt bo [Evan Mobley], la connexió i la química entre tots ha funcionat i hem recuperat Kevin Love després de dos anys amb molts problemes físics. Al final, crec que tothom ha aportat el seu gra de sorra perquè l’equip funcioni. A nivell personal, els seus números estan al millor nivell de la seva carrera: 12,7 punts, amb 34% en triples, 6,6 assistències i 1,3 robatoris en 28,4 minuts.. Vaig arribar a Cleveland després d’un estiu en què em vaig trobar al millor nivell en la selecció, exercint de líder. Això és el que intento portar aquí, a un equip molt jove, que confia en la meva experiència als finals de partit i això és important. Hem guanyat partits ajustats no només perquè he sigut encertat en el llançament sinó en la presa de decisions. Acaba de superar també la xifra de les 5.000 assistències en la seva carrera, que només han aconseguit 71 jugadors, ¿com ho valora? Aquests petits assoliments que vaig fent segons avança la meva carrera, et fan sentir-te orgullós i segur que és una cosa que podré explicar al meu fill o als meus nets i dir-los que jo vaig ser en aquestes llistes. ¿Podia imaginar una cosa així quan es va confirmar a l’estiu el seu traspàs als Cavs? «Acabar a Cleveland no era el que esperava. Va passar quan estava en els Jocs i no va ser una notícia que em motivés o m’excités. Però tant l’entrenador [J.B. Bickertstaff] com el general manager [Koby Altman] van fer un gran esforç per convèncer-me que volien de mi un gran protagonisme, tot i que la situació no era fàcil perquè venia a un equip en què els dos millors jugadors del qual eren bases. Al final, en el temps que porto aquí, m’han demostrat que confien en mi. Està a tan bon nivell, que molts el veuen com a candidat al premi al sisè home. No estaria malament, ¿oi? Però al final tot això dels premis individuals són la conseqüència de moltes més coses. És un premi al qual opten molts jugadors. Per exemple a Miami, Tyler Herro, un jugador que surt de la banqueta i podria ser titular a qualsevol equip. Al final, aquest premi també el definirà una mica com acaba l’equip i fins a quin punt l’has pogut portar a dalt de tot. Pot arribar a pensar-se que no ha tingut gaire sort amb els equips als quals ha anat a parar, equips de ciutats mitjanes sense gaires aspiracions. Potser és perquè tots sempre en volem més. Però no deixem de tenir perspectiva: fa 11 anys que jugo a l’NBA. ¿Digue’m quants jugadors espanyols els han jugat? Estic molt content de portar-hi tants anys i haver aconseguit el que he aconseguit. De vegades, és qüestió d’un cop de sort.... Sempre ho he dit. Steph Curry és i serà boníssim, però si no hagués sigut elegit per Golden State, i l’haguessin escollit els Knicks o Minnesota, ¿què hauria passat? O si no hagués tingut Kerr com a entrenador, que li ha donat tota la confiança. No ho sabrem. Però al marge d’això, està clar que es tracta d’un jugador que ha marcat una època i ha canviat el bàsquet, la manera de jugar. No només a l’NBA, també a Europa i a la resta del món. I això està a l’abast només d’uns quants. Es podrien comptar amb els dits d’una mà. Fa un parell de setmanes es va parlar de l’interès de Golden State per incorporar-lo i en aquests últims dies també es parla dels Lakers, que el valoren com a relleu de Westbrook. No em digui que no l’afalaga... El meu pare és el primer que em comenta tots aquests rumors i el que li dic sempre és que fins que no passi, no en faci ni cas. No li dono gaires voltes al tema perquè al final et treu del que realment estàs vivint. En aquest moment estic en un equip on les coses estan funcionant realment bé. ¿Per a què pensar això? I si al final passa, doncs benvingut sigui. Entre les raons per les quals el seu nom sona tant, hi ha el partidàs que va jugar al Madison, en el qual va anotar 37 punts, el seu rècord personal d’anotació a l’NBA, i va rebre els elogis de Lebron. Va ser un d’aquests partits en els quals et surt tot, com davant els EUA en els Jocs. Ho vaig disfrutar moltíssim. No sempre és així. Tant de bo ho fos, tot i que és veritat que quan estic entrenant, penso que puc estar sempre a aquest nivell i treballo per tenir més partits així. Vostè va recórrer a Raül López al seu dia perquè l’ajudés a millorar el llançament i continua recorrent a vostè com a assistent per treballar diferents aspectes del joc, ¿quina responsabilitat té en la seva evolució? Amb el Raül hem treballat molt tècnicament i tàcticament, però també mentalment. Aquest treball és allà. Soc un jugador més complet en tots els sentits. Però l’aspecte mental és importantíssim. La clau al final és la confiança i apartar els dubtes. Mentalment ara soc un altre. ¿Torna a ser feliç i disfrutar amb el bàsquet? Sí, per descomptat… tot i que és veritat que ara el bàsquet ja no és tan important per a mi com ho era abans, perquè abans ho era tot. Ara hi ha altres coses. Però també és la conseqüència lògica d’èpoques i moments pels quals ha passat la meva vida. ¿I fora del camp? Vostè va admetre obertament que ho va passar molt malament amb la mort de la seva mare en una carta pública a ‘The Player’s Tribune’. Ser pare m’ha ajudat molt. Fins que ho vius, no ho entens. És veritat que el primer any va ser complicat perquè va suposar tot un canvi de vida per a mi i has d’adaptar-te. Però ara que [Liam] complirà dos anys l’estic disfrutant molt. No el canviaria per res del món. Vaig viure moments dolents amb la mort de la meva mare i no hi ha un llibre al qual puguis recórrer i que et digui com passar-ho. Cadascú ho passa com pot. No soc una persona que exterioritzi gaire, però em va costar. Encara hi ha dies que es troba a faltar i que costa tirar endavant. El Liam i la meva companya de viatge [Sara] són els recolzaments que m’han ajudat a seguir i a superar-ho. Ser feliç depèn de fer feliços els altres. ¿Això el va empènyer a impulsar la seva Fundació? Això és una cosa que sempre deia la meva mare. Estic superorgullós de la Fundació perquè està agafant molta empenta, amb molts projectes en marxa. Acaba de rebre un premi de l’NBA pel recolzament a la comunitat. El treball que fa ja és més important que qualsevol victòria i m’omple moltíssim. Aquest estiu acaba contracte, ¿té decidit què vol fer? El meu pare i la meva dona m’ho pregunten també. I sincerament no en tinc ni idea. Ni tampoc vull parar-me a pensar-ho perquè totes les hipòtesis, poden acabar trencant-se. És veritat que quan em van traspassar als Cavs, vaig pensar, si les coses no funcionen bé, torno, perquè estava cansat d’anar d’un equip a un altre i no lluitar per guanyar. Ara això canvia. Fins que no acabi la temporada no decidiré quin serà el meu futur. Marc Gasol acaba de ser notícia amb la seva sortida de l’NBA i la seva tornada a Girona, ¿el tempta el seu exemple i la idea de tornar a jugar a casa? El Marc és un jugador especial, que trenca tots els motllos. Sempre l’he admirat moltíssim i ara encara més. Però tot i que sé que fa molts anys que jugo, encara en tinc 31. Crec que em queda una mica de corda, tres o quatre anys més espero... L’altre dia ho comentava amb un amic, ‘quan tingui 40 anys, jugaré amb tots vosaltres al Masnou’. És clar que m’agradaria, no sé si amb alguna etapa intermèdia. Però això arribarà.

Ricky Rubio valora la seva gran temporada: «La confiança és clau, soc un jugador més complet»

El base de la selecció està vivint una fantàstica etapa a Cleveland, l’equip revelació del campionat

Sortint de la banqueta està mostrant la seva millor versió i firmant alguns dels millors números de la seva carrera

El més llegit