Si hi ha una cosa que defineix el Boston Celtics és el seu caràcter guanyador. Grapa, entrega i sacrifici són valors arrelats als equips de la franquícia de Massachusetts i que els han catapultat al podi NBA. Amb 17 títols alçats, els mateixos que els seus eterns rivals, Los Angeles Lakers, l’equip travessa una ratxa de 12 anys sense guanyar.
L’última vegada que es va destapar el xampany a Boston, Barack Obama encara no s’havia convertit en el primer president afroamericà de la història dels EUA, Fidel Castro just havia deixat la seva carrera política de banda i Michael Phelps passava a la història després de guanyar 8 medalles d’or als Jocs de Pequín el 2008.
Anys de somni
I enrere van quedar aquells anys de somni, amb Rondo, Allen, Pierce i Garnett repartint lliçons de bàsquet al planeta sencer nit rere nit. L’any següent Els Magic de Dwight Howard els van enviar cap a casa a les Finals de Conferència, i a l’altre, el 2010, van perdre al setè partit contra els Lakers de Kobe i Pau. Des d’aquest partit, el Boston no ha tornat a jugar en unes finals.
Després de desfer l’equip que els havia fet campions i enviar Paul Pierce i Kevin Garnett a Brooklyn en un dels pitjors ‘trades’ de la història per als novaiorquesos, el Boston va començar un nou projecte. Van acomiadar un Doc Rivers que havia passat els seus últims 10 anys a la banqueta dels Celtics i van donar els comandaments de l’equip a un entrenador universitari sense experiència a l’NBA, Brad Stevens.
Els ‘rookies’
Amb els ‘picks’ sorgits del traspàs de les seves estrelles i els propis guanyats a pols per haver sigut un dels pitjors equips de l’NBA (25-57 a la primera temporada de Stevens l ) els Celtics van anar escollint ‘rookies’ al seu aire. El primer a arribar va ser Marcus Smart, cor actual de l’equip verd. A aquest el van seguir noms com Terry Rozier i Jaylen Brown. L’equip, amb les seves noves peces i ja adaptat al sistema de Brad Stevens, va aconseguir arribar fins a les Finals de Conferència a la temporada 16-17 (4-1 contra els Cavs). Eren bons temps per al Boston. Semblava que la reconstrucció s’havia aconseguit en un període de temps curt i els Celtics tornaven a competir.
Al ‘draf’‘ del 2017, quan ja eren un equip competitiu i Stevens estava consagrat com un dels millors entrenadors de la Lliga, el Boston va escollir un supertalent anomenat Jayson Tatum. El jugador procedent de la Universitat de Duke, el primer any, va aconseguir fer una mitjana de 14 punts per partit en temporada regular, i va arribar als 18 als ‘play-off’. Tot i així, la presència de Tatum no va ser suficient i tot això es va acabar quan es van creuar amb els Cavs de Lebron, que al setè partit de les Finals de Conferència va firmar una de les seves actuacions estel·lars i va deixar el Boston a les portes de les Finals.
L’error de sempre
I fins aquí ha arribat el Boston Celtics. L’equip que semblava que tornava a aspirar a guanyar l’anell s’estavella sempre als ‘play-off’. A la temporada 18-19, ja amb Irving jugant els ‘play-off’ (se’ls havia perdut l’any anterior per una lesió), els Bucks d’Antetokounmpo van ser els seus botxins. I l’any passat a la ‘bombolla’, quan semblava que eren els màxims candidats perquè els Bucks ja eren fora, el Miami els va donar una lliçó de joc i els van eliminar 4-2. Una altra oportunitat perduda.
El debat
Hi ha debat a Boston. Jayson Tatum i Jaylen Brown són grans jugadors, superestrelles de la Lliga. Han demostrat ser capaços de jugar un molt bon bàsquet, però amb poca consistència. L’equip és tan capaç d’encadenar 10 victòries seguides com de perdre contra equips de la part baixa de la taula. I un equip que no és sòlid ho acaba pagant a les eliminatòries. Potser una tercera superestrella els aniria bé per acabar de completar l’equip i fer un pas endavant en la seva lluita per ser un ‘contender’ real. La incorporació d’un pivot dominant és la peça que li falta a un equip que ho té gairebé tot per lluitar per l’anell. Mentrestant, Jayson i Jaylen hauran d’enginyar-se-les per arribar tan alt com sigui possible. La pregunta és ¿podrà aquesta dupla revertir la situació dels últims anys i arribar a donar al Boston un altre títol?