La mirada nua i lliure

De vegades, passa. Pel·lícules que troben un racó del teu cos on instal·lar-se. Des d’allà, et van explicant la vida. Perquè parlen de tu, o no ho fan en absolut, però t’ajuden a comprendre. A pactar amb el que és propi i aliè, fins i tot amb allò incomprensible. Hi ha cine que crida i es vesteix de pompa. N’hi ha un altre que xiuxiueja veritats i, de tan despullades, només queda rendir-se davant d’elles. Isabel Coixet (Barcelona, 1960) ha rebut recentment el guardó Èxit Europeu en el Cine Mundial perquè "al llarg de les seves pel·lícules, en els seus escrits i en el seu compromís polític, ha defensat les seves creences i valors, i ha donat veu als seus protagonistes". I l’enunciat és tan correcte com escàs. Perquè falta la pell i la respiració continguda i aquesta emoció precisa i complexa que recorre tot el cine de Coixet. Un fil enllaça cada una de les seves pel·lícules: la recerca d’un encaix –o un desencaixament– al món que habiten els seus protagonistes. Dones que s’esforcen per trobar el seu lloc, fins i tot quan habiten una fugida o l’anunci de la seva mort. No hi ha terreny pantanós que defugi Coixet. Més aviat és fàcil imaginar-se-la calçant unes botes altes, situada al mig del llot, mirant de trobar els matisos del fang i esforçant-se a transmetre tot el dolor i la bellesa que el componen. Perquè a cada una de les seves pel·lícules ofereix un viatge, algun d’especialment dur i aspre, però mai deixa anar la mà de l’espectador. Sempre hi ha el refugi d’un somriure, un espai per a la tendresa i, a la fi, una cosa semblant a l’esperança. Guardons El reconeixement ha acompanyat la cineasta al llarg de la seva carrera, suma premis nacionals i internacionals, les alfombres vermelles dels més prestigiosos festivals s’han rendit davant la seva obra, el Ministeri de Cultura francès l’ha nomenat Cavaller de les Arts i les Lletres, també ha sigut Premio Nacional de Cinematografía 2020... la llista de guardons convida a l’ovació i, no obstant, Coixet la rebria amb un somriure voluntariós i una mirada fugissera, sense acabar de creure’s tant embolic, amb el cap posat en el pròxim projecte, preguntant-se com aconseguirà tirar-lo endavant i arremangant-se per convertir les dificultats en oportunitats. Perquè, més enllà dels focus i els aplaudiments, més enllà del glamur i les estatuetes, Coixet mai ha vestit la capa de la divinitat. I així es passeja per la vida, tan forta o tan feble, tan divertida o tan melancòlica, tan enginyosa o tan insegura... tan nua. I tan autèntica. Com aquesta nena del barri de Gràcia que, amb les seves ulleres i el seu enginy, va haver de suportar burles dels que no portaven ulleres o eren més alts o tenien menys enginy. La petita que ben aviat va descobrir el cine, amb una àvia taquillera del cine Texas de Barcelona. El paradís començava en aquesta sala fosca, acompanyada dels seus pares, en el mateix moment en què món exterior s’esvaïa i començava el fascinant i il·limitat viatge interior. Als 9 anys li van regalar una càmera per la seva comunió. Una Super 8 que l’obligava a pensar molt bé cada pla: les càrregues eren cares. La seva primera presa, la taca de coca-cola sobre el seu vestit. Li encantava gravar taques. Ja saben, el llot. El seu primer treball va ser en publicitat, va dirigir centenars d’espots que es van convertir en la seva escola. D’allà, al món. "Darrere d’una càmera no hi ha fronteres, passaport, banderes ni límits. Tant de bo el món fos així", va afirmar al recollir el seu últim guardó. I la pàtria de Coixet fa olor de companyia i refugi; de rialles, literatura i música; d’un xarrup de xampany, un mos de formatge i unes bones anxoves. Per això, als guardians de les pàtries se’ls va entravessar la seva postura durant el procés. Tan allunyada d’essencialisme, tan afligida per les càrregues de dinamita llançades contra la convivència. Coixet té la valentia dels que sempre han reivindicat la llibertat creativa. Deixa anar veritats amb cert atropellament, com ho fan els tímids que s’han cansat de ser-ho. Fa broma perquè s’entén malament amb la solemnitat. La seva paraula màgica és ¡Acció! I és generosa perquè sap el que és forjar-se una carrera amb massa veus en contra. ¿Per què fas això? ¿Per què dius això? I la cineasta, la nena, la mare, la filla, la companya i l’amiga, s’encongeix d’espatlles, arrufa una mica les celles, esbossa un somriure que li surt estrany, titubeja i, simplement, segueix endavant. Tan nua. Tan lliure. Mirant de no molestar massa. Tot i que, sí, és clar, ho fa.

El més llegit