Fins i tot el cognom sembla fals

George Santos ha sigut expulsat del Congrés dels EUA per mentider, que ja és un motiu estrany d’expulsió en un lloc on, per definició, s’hi va a mentir. Però hi ha mentides i mentides. Una cosa és inventar-se que un determinat país té armes de destrucció massiva per justificar una intervenció militar que enriquirà unes quantes indústries, i l’altra és inventar-se un passat que no enriquirà ningú. Els Estats Units són el paradigma del capitalisme, i allà, mentir sense produir riquesa és molt lleig. Santos mentia des del seu cognom, no perquè no fos de veritat el seu –i fins i tot això caldria comprovar-ho– sinó perquè a algú anomenat així se li pressuposa un mínim d’honradesa. A més, un sant no utilitza els fons de campanya per subscriure’s a OnlyFans, una web els continguts de la qual són més apropiats per a dimonis que querubins. Un sant només se li pot disculpar que estigui a OnlyFans si és per demostrar-se a si mateix i al Totpoderós que és capaç de resistir les temptacions de la carn, i no sembla que fos el cas del congressista expulsat. Als EUA són molt estrictes amb l’honradesa de la gent, fins i tot amb la dels seus polítics. George Santos hauria d’haver fet carrera a Espanya, el seu cognom llatí li hauria facilitat les coses. Podria haver sigut la gran esperança blanca, de la dreta o de l’esquerra, tant és, a Espanya aquestes coses es confonen i no importen. Aquí, Santos no hauria de ser mai expulsat del Congrés, al contrari, seria el polític més valorat del país, i en lloc de qualificar-lo de corrupte s’elogiaria la picaresca de què fa gala. Si alguna cosa s’aprecia a Espanya és la picaresca, amb l’excusa que en les nostres lletres va néixer aquest gènere literari, fa dècades que disculpem tot mercadeig que es porti a terme al país. Cobrar il·legalment 24.000 dòlars del fons d’atur, com va fer Santos, es justificaria amb un somriure –"qui ho pogués fer", seria el comentari habitual–, i gastar-se fons de campanya en productes d’Hermès, Salvatores Ferragamo i Sephora –com va fer també–, seria considerat normal, el pobre home anirà als mítings vestit del Zara, l’elegància aconsegueix vots, i una corbata d’Hermès aconsegueix escons. Sobra comentar que a Espanya és del tot impensable que congressistes del seu mateix partit –fos quin fos– votessin a favor de la seva expulsió, com ha passat als EUA: aquí s’estila la defensa numantina del company de files, no sigui que al cap d’un temps l’acusat de posar mà a la caixa o de col·locar un familiar sigui jo. Holocaust i 11-S Però Santos no es va conformar a destinar als seus capricis uns diners que havia de dedicar a finalitats polítiques, això està a l’abast fins i tot de qualsevol polític de pa sucat amb oli de qualsevol comunitat autònoma espanyola, d’un congressista americà s’espera una mica més. Així que, posats a demostrar que el cognom no fa l’home, es va inventar que els seus avis havien aconseguit fugir de l’Holocaust, que la seva mare havia sobreviscut a l’atac de les Torres Bessones i que ell mateix era jueu. Cal reconèixer-li a Santos que no es conforma amb qualsevol mentida, sinó que sap quines li convenen més a un polític a la caça de vots: ni el nazisme ni l’islamisme haurien aconseguit acabar amb els avantpassats d’aquest jueu resistent. Als EUA l’heroisme ven, això ho sap Santos i ho sap tothom, i en un país on tot es fabrica, fabricar-se una família heroica no podia ser dolent. No li va faltar a George Santos més que jurar que els seus besavis havien naufragat amb el Titanic i es van salvar arribant nedant fins a la costa, per arrodonir un arbre genealògic immune a totes les desgràcies. I així, remuntar-se fins al seu primer avantpassat conegut, que va repel·lir l’atac d’un tigre dents de sabre amb la seva destral de pedra. Prengui’s un passat de desgràcies que no van aconseguir doblegar la família, amaneixi-ho amb la pertinença a una raça sempre perseguida però mai vençuda, posi’s deu minuts al bany maría –mai al forn, estem parlant de jueus– i ja tenim un polític americà llest per consumir. Amb molt menys hi ha qui ha arribat a la Casa Blanca. Una vegada inventada la família, Santos havia d’inventar-se a si mateix. Tenir una família sofrent alhora que afortunada –una cosa no serveix de res sense l’altra als EUA– està molt bé, però el self made man no pot faltar. D’aquí van sorgir els seus falsos estudis a la Universitat de Nova York –sufragats potser fregant plats– i la seva feina fictícia a Wall Street, abans d’adonar-se que el seu fort era servir els ciutadans, no els diners. Tot va resultar ser fals, tret del seu cognom. Aquest només estava equivocat.

El més llegit