"Sempre he pensat que una cosa bonica em passaria"

Aquest és un conte (trans) de Nadal. El protagonitza una dona que va néixer en un cos equivocat. El seu pare –militar– i el context –una colònia pobríssima de Mazatlán (Mèxic), territori del narco– li van procurar totes les violències. Contra tot pronòstic, Frida Cartas va trencar el cercle de l’oprobi, va aconseguir ser qui volia i avui, als 44 anys, és un referent de les famílies d’infàncies trans del seu país. Convida a viatjar en la seva intimitat a Transporte a la infancia (Almadia). La crueltat va començar a casa. El terror emocional i les violències verbals del meu pare van obrir ferides que mai van tancar. Molts anys després, amb ajuda de teràpia, vaig recordar, per exemple, que va posar un candau a la nevera. "No menjaràs fins que siguis un home", deia. Va ser la meva mare que, sense saber-ho, va protegir el meu món. A casa. Fora, els nens li van calar foc per "marica", un adult va abusar... Era un espai al qual pertanyia, però de què volia fugir a cada segon. Les meves dues germanes van entrar en l’adolescència abans i jo vivia amb il·lusió quin seria el meu moment de tenir nòvio. Malgrat que no tindria coquetejos amb nois sinó agressions, mantenia la idea que una cosa bonica em passaria alguna vegada. Em vaig aferrar a una intuïció màgica que venia de les dones de la meva família, que també van ser molt assolades, i vaig fugir. ¿A la ciutat va trobar lloc segur? La meva àvia materna, que jo vaig visitar quan tenia jo 8 anys, em va agafar la cara i em va marcar el destí: "Ai fill, ets tan delicat, patiràs molt, perquè ets pobre". A Ciutat de Mèxic, abans que discriminar-me per trans, em van discriminar per ser pobre. Dels 120 milions d’habitants, gairebé 80 viuen en el llindar de la pobresa, que no és només manca d’aliment a l’estómac, és indigència emocional, impotència. La desigualtat estructural divideix les persones no pel sexe, sinó per qui té les condicions per pagar la vida i qui no. Va poder il·lustrar-se. Vaig ser la primera de la família a arribar a la universitat, però novament vaig tenir la intuïció que els coneixements científics no són millors que els de la senyora que ven tamales al carrer. No li dono la raó de manera cega a l’Acadèmia. ¿En quin moment va sentir que havia arribat a ser qui volia? No va ser fins als 33 anys. Em vaig casar als 24 i durant 10 ens van llegir com a una parella gai. Gairebé una dècada després, ell, que jo considerava el meu refugi, se’n va anar. No va poder amb la meva feminitat, no només física, sinó també discursiva, de la qual jo vaig començar a apropiar-me. Es va adonar que jo era una dona. I vostè, també. Per això dic que llavors em vaig autoparir. Entre els costos que em portaria ser dona, un va ser perdre l’amor de les poques persones que hi havia al voltant, però vaig guanyar en poder tornar al passat, com en una màquina del temps, per agafar de la mà la nena que plorava i no dormia, i dir-li: "Aquest és el nostre pastís i ens el menjarem juntes". Em sembla que no és aquest el final feliç. Al dir-me Frida les violències no van cessar. Vaig passar del "calla, sembles un nen" al "calla, ets dona, no saps res". I vaig començar a viure l’assetjament sexual. Una vegada més, la meva mama, sàvia, em va preguntar: "Filla, ¿no hauria sigut millor quedar-te com el noi gai que eres?". ¡No vaig saber què respondre! Pateixo agressions tots els dies. Al carrer. En l’espai laboral. Només li faltava a vostè el feminisme transexcloent... El que abans semblava un espai segur, no ho és. En algun moment el feminisme tampoc va respectar les lesbianes, perquè consideraven que no eren dones. Però tinc esperança. Necessitem conversar les diferències fora del món mediàtic, escoltar-nos més des de les resistències de carrer i arribar a acords ja no per ser les millors amigues, sinó per entendre la diversitat fora de la categoria de la sexualitat. La diversitat, que es troba en la natura, és la paraula clau. ¿Tem que els drets assolits vagin enrere? Jo dic als que ho intentin: "Si tot el que tenen per mirar d’esborrar-nos són les paraules, vagin traient les bales, perquè només matant-nos faran que desapareguem". Com veu, he perdut la por, i la vergonya també. ¿I ha guanyat...? Fa quatre anys em vaig casar amb un home que té un fill, el Luca, a qui cuido com m’hauria agradat que em cuidessin a mi, en un context en el qual hi ha més rialles que plor. ¿És el que s’ha instal·lat en la seva vida? Davant les cendres del meu pare, que mai va voler conèixer-me com a Frida, li vaig dir: "Si hi ha una manera de rescabalar tant mal, ajuda que el meu llibre es difongui". I al cap d’un mes de publicar-se, la resposta de gent disposada a construir infàncies mentalment sanes ha sigut increïble. Ha mirat d’esmenar, el meu pare.

El més llegit