Jesús G. Albalat, degà de la informació de tribunals: «La justícia lenta no és justícia»

Ha informat de tots els crims i escàndols polítics i econòmics dels últims 40 anys: del judici de la colza al cas Alves. Els advocats i fiscals se li posen al telèfon. Els jutges ho respecten. I els acusats li confien detalls. Llegeix sumaris –i ha tingut entre mans algun de 300.000 folis– amb la facilitat de les novel·les d’aeroport. No és estrany, doncs, que Jesús G. Albalat (Barcelona, 1961), l’especialista en tribunals d’EL PERIÓDICO, hagi rebut el primer premi a la trajectòria professional de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona. Diuen que no passa pels arcs de seguretat dels tribunals. És veritat. Són la meva segona casa (la primera és EL PERIÓDICO, perquè al meu pis només hi vaig a dormir). Els advocats, fiscals i jutges em coneixen i la majoria es posa al telèfon, que és la manera de contrastar. ¿Com ha vençut el seu provat hermetisme? Amb rigor, confiança i lleialtat. Les fonts han vist que explicava els fets i que respectava escrupolosament els off the record. Saben que la meva missió és informar, no jutjar. La seva agenda valdrà or. Diguem que no m’agradaria perdre el mòbil. Tinc uns 4.800 contactes. ¿Com ha vençut el seu hermetisme? Amb rigor, confiança i lleialtat. Les fonts han vist que explicava els fets i que respectava escrupolosament els off the record. Saben que la meva missió és informar, no jutjar. ¿Ho saben els acusats, perquè també baixen la guàrdia i li piulen? L’acusat és una persona que cal respectar. Recordo entrevistar –sense enregistradora– el segrestador de Mélodie Nakachian, Jean Louis Camerini, als calabossos de l’Audiència de Barcelona. Em va dir que ho havia fet per diners i l’exclusiva va arribar a la premsa anglesa. No és el cas que encapçala les seves bombes. El més rellevant ha sigut el cas Maristes, el primer publicat sobre abusos sexuals en el si de l’Església. Guillem Sánchez i jo vam reunir informació i la companya María Jesús Ibáñez va aconseguir parlar amb Joaquín Benítez, acusat d’abusar de quatre alumnes. Em vaig adonar de la importància de donar veu a les víctimes. ¿No serà un advocat frustrat? ¡En absolut! Vaig començar al ‘Diari de Barcelona’ cobrint partits de futbol de Tercera Divisió i temes d’Educació. En un nou repartiment de seccions, ningú va voler la cartera de judicial, perquè és molt tècnica –s’han de traduir les sentències al llenguatge del carrer–, i me la vaig quedar jo. Un dels meus primers casos va ser el del ‘Vaquilla’. ¿Va trigar molt a saber llegir els papers? Em va costar, però era tal la passió... I vaig tenir molt bons mestres: José Martí Gómez i Mercè Conesa, que em va ensenyar el funcionament de l’aparell judicial. . Una pedagogia que també fa vostè amb els principiants, fins i tot d’altres mitjans. Si puc donar un cop de mà, el dono. No concebo la competència de males jugades, perquè t’amarga i això es veu en els textos. Jo treballo per a EL PERIÓDICO, però cultivo un companyerisme global. Tampoc prejutja els dolents. No hi ha bons i dolents. Hi ha gent que la societat l’ha tractat d’una manera o d’una altra. Sempre miro d’analitzar la situació amb objectivitat i independència. Les pressions no valen. ¿N’ha rebut? Alguna. Hi ha gent que crida amenaçant-te amb querelles per destapar assumptes, o perquè no continuïs publicant. He viscut alguns estranys successos... ¿Com d’estranys? Un acusat d’un important delicte econòmic el qual vam anar a veure al sortir de la presó va treure una pistola del calaix, la va posar sobre la taula i va dir que no continuéssim tafanejant en els seus assumptes. La veritat és que la pistola era molt platejada i li vaig etzibar: «¿Què fas amb una pistola de joguina?». «¿La vols provar?», va desafiar. «Si no la retires, me’n vaig», li vaig respondre. De pel·li de Sidney Lumet. Mai he tingut por, potser per inconsciència. Després de fer explotar el cas Filesa [sobre el finançament il·legal del PSOE per a la campanya del 89], despenjava el telèfon i sentia converses entre la Guàrdia Urbana i la Policia. Van venir a casa tres tècnics de Telefónica i es van tornar bojos buscant un telèfon supletori que jo no tenia. «Humitats», van acabar. Escolti, ¿no el cansa tant esperit de la llei? No. Ha sigut –i continua sent– la meva passió. Veus un espectre ampli de la vida: del robatori a l’estafa, de l’assassinat a l’agressió sexual. I per damunt de tot, dones veu a les víctimes i als vulnerables. ¿Conclou que la justícia és justa? El problema de la justícia espanyola és que és lenta, i si és lenta, no és justícia. ¿Com pot ser que un menor víctima de violència sexual estigui sis mesos per fer-li una exploració? S’ha d’invertir en el mecanisme i fer un pacte d’Estat per la justícia.

El més llegit