Eva Illouz, estrella de la sociologia: «Elon Musk té més poder que qualsevol rei del segle XVII»

És una de les estrelles rutilants de la sociologia contemporània. Un indicador: Google Acadèmic comptabilitza gairebé 12.000 cites de la seva obra, centrada a explorar com el capitalisme ha transformat les emocions en ‘mercaderies’, i ha afectat les relacions afectives i sexuals, la cultura que consumim i la política. La francoisraeliana Eva Illouz (Fez, 1961) acaba de publicar a França ‘Les emocions contra la democràcia’, del qual va donar algunes pistes al CCCB. ¿Què impacta la rastrejadora del món contemporani? El retorn de les oligarquies. Quan era jove creia que anàvem cap a un món més igualitari, però veiem que Elon Musk té més poder que un rei del segle XVII. Les oligarquies han aconseguit imposar la seva visió del món i de l’economia a les màquines burocràtiques de l’Estat. ¿Com es neutralitza això? No ho sé, no soc bona a donar receptes. Jo assenyalo que el poble se sent enganyat, desconfia dels experts i creu que la classe política i les institucions estan corrompudes. El problema és que no és del tot fals perquè, cada vegada més, les institucions polítiques serveixen els rics. Això ha passat sempre, ¿no? En realitat, fa molt poc que estem en el joc democràtic: 150 anys. Les elits miren de comprendre com utilitzar el sistema en el seu benefici. Amb l’avanç del moviment obrer, van veure el poble com una amenaça, i en un moment donat, no puc dir quan exactament, van comprendre que havien de funcionar de manera menys oberta. Un exemple il·lustratiu. Els germans Koch, multimilionaris del petroli, han finançat una enorme màquina de propaganda per negar el canvi climàtic. I a Israel hi ha dos milmilionaris –¡dos!– que des de fa 30 anys inverteixen en instituts polítics per filtrar idees d’extrema dreta. Això dona una idea del poder dels diners i de la manera en què un petit grup treballa per filtrar idees antidemocràtiques. ¿Plataforma per al populisme? El populisme treballa sobre la base d’emocions com la por, la ràbia i el ressentiment. Necessita que hi hagi desigualtat, que els que tenien privilegis no els tinguin i que hi hagi presència d’una minoria a l’interior que es percebi lligada a una majoria exterior que posa en perill la població. La victòria de Netanyahu, diu vostè, és un cas paradigmàtic. A Israel hi ha un 21% de la població àrab, que és percebuda, per raons històriques i geoestratègiques, com l’enemic. Netanyahu comparteix la mateixa gramàtica amb Orbán, Trump, Bolsonaro i Putin, cosa que els fa perillosos. Mentrestant, afirma, l’esquerra es comporta com «l’adult de l’habitació». Diu al ciutadà què no pot fer o què ha de fer. Segons la meva opinió, l’esquerra ha anat massa ràpid. Per a la classe obrera, la família i la divisió entre home i dona continua sent fonamental en la seva manera de veure el món. Allà on les classes mitjanes i altes urbanes accepten desconstruir aquestes categories, la classe obrera ho rebutja. Per això la dreta populista és fàcilment escoltada. Orbán, Trump i Putin són grans masclistes. ¿Ha dit que va massa ràpid? Els partidaris de l’esquerra avui són els que tenen un títol universitari, viuen a les ciutats, són pro LGTBIQ, feministes i decolonials. Norris i Ronald Inglehart consideren, i jo no hi estic en desacord, que les tensions actuals són més generacionals que de classe. L’emancipació no és un mal motor, ¿no creu? El que dic és que s’ha de diferenciar entre l’emancipació dels oprimits i el fet que ara tot allò que provoqui malestar es tradueixi al llenguatge dels oprimits. S’ha pervertit el llenguatge de les veritables víctimes. La llibertat en el terreny de les relacions socials és com en l’àmbit econòmic: si es desregula, hi ha poderosos mecanismes perquè guanyi el més fort. ¿Llavors? La llibertat ha d’anar acompanyada d’una regulació de les relacions de poder. L’esquerra clàssica, la socialista, posa l’accent en la redistribució i mira d’incloure la classe obrera, mentre que el wokisme està preocupat per les identitats. No hi estic en contra, però soc conscient dels efectes perversos. Allà on no funciona és quan transforma qualsevol ferida narcisista o psicològica en causa política. I els populistes s’hi agafen per dir: «Mireu fins a quin punt l’esquerra s’ha tornat boja».

El més llegit