Anabel Alonso, guanyadora del ‘talent’ culinari: «No he vist mans negres a ‘MasterChef’»

Poca gent la guanya quant a flexibilitat (i atreviment). Ara protagonitza una telenovel·la de tarda i després imita Rafaella Carrà i el Chombo en un talent musical, posa dreta el ‘Celestina’ –estrena a finals d’abril–, dona espurna a una gala de cine o incendia Twitter amb les seves descàrregues polítiques. Aquesta setmana, l’actriu Anabel Alonso (Baracaldo, 1964) ha guanyat la tercera MasterChef Navidad amb una cuina molt autobiogràfica. . «Has cuinat contenta», la va elogiar Jordi Cruz. ¿Per què aquesta felicitat? El naixement del meu fill, Igor, ha suposat un canvi bestial. Sempre havia sigut el centre de la meva vida, sempre, i m’he fet a un costat. És un amor que no havia conegut mai. D’una generositat absoluta, perquè, encara que diguis que no, de tots els altres esperes alguna cosa. El meu fill m’ha col·locat d’una altra manera al món. ¿De quina manera? M’ha fet estar més en disposició per als altres, ser més pacient. Aquesta vegada no s’hauria barallat amb Tamara Falcó. [Riu] Doncs potser no. No sé fins a quin punt es deu a la maternitat però, tot i que et vols superar i arribar fins al final, dius: «¡Tampoc m’hi va la vida!». La polèmica acompanya ‘MasterChef’. Vostè, que no calla, ¿què al·lega? Noia, jo hi he anat tres vegades i no he vist manipulacions, ni mans negres, ni res semblant. Es graven moltíssimes hores de cuina, es para a menjar i es fa el tast. Es veu molt de tu. No pots actuar amb la tensió d’haver de donar de menjar a 100 en una prova d’exteriors. Arribes a oblidar que estàs a la tele, la veritat. Es fica en tots els bullits. ¿Té explicació aquesta fam? Soc molt agosarada. I una miqueta inconscient, també. Penso: «Si la cago, és igual, tampoc estic en una taula d’operacions». M’agrada molt l’ofici, mai deixes d’aprendre. Creixes amb cada personatge i ells amb tu. ¿Sempre ha sigut així? Està en els orígens. Quan vaig plantejar a casa meva que volia ser actriu era una marcianada similar a voler ser astronauta. Absolutament impensable. Dos germans seus van morir quan eren petits. Això li complicava l’enlairament. Evidentment, al meu pare no li feia gràcia. Als 18 anys li vaig dir: «Papa, si als 40 soc una desgraciada serà responsabilitat meva i de ningú més». Aquella frase va ser un revulsiu i em va donar ales. I jo tenia instint de supervivència. «Lluitaré per viure la vida com crec perquè és molt efímera», vaig pensar. No ha sigut «una desgraciada». He sigut disciplinada. Si m’ha vingut la inspiració, m’ha trobat pencant. ¿Hi ha alguna amargor al sac? He tingut sort, però no sap com de difícil és que et continuïn trucant. La part cruel d’aquesta professió és que un dia ets la nata i se’t rifen i un altre, sense saber per què, et deixen de trucar i t’agafen totes les inseguretats. Has de ser fort, saber que és una cursa de fons, no portar-t’ho a la qüestió personal. ¿Té inseguretats, vostè? ¡És clar! L’aprovació sempre ve de fora. La trucada, l’aplaudiment, la crítica. A Twitter no ho sembla. ¿De què està més satisfeta: del seu jo professional o del polític? Uf, fa unes preguntes... Ho pregunto pel seu activisme. No és moment per posar-se de perfil. Costa molt guanyar drets i molt poc perdre’ls, i el panorama és molt espinós. Amb l’edat, sé perfectament que no puc agradar a tothom, però almenys intento ser conseqüent. Li cauen carretons de bilis. El que em molesta és que es barregi la meva qualitat artística amb el fet de no compartir certes opinions. Quan vaig al metge o truco a un lampista no els pregunto què pensen. Entren al terreny personal, per «comunista», per «lesbiana». ¡Això sempre! Però a mi els tuits sobre la meva sexualitat o les meves idees polítiques no m’afecten. ¿No? Molt poca gent veurà –per no dir ningú– que es fiquin amb mi en aquests termes i que vagi amb la seva identificació per davant. I quan els contesto és amb ironia, però amb respecte. ¿Als 58 anys no li venen ganes de trepitjar una mica el fre? És que, ¡ai!, la meva vocació és molt forta i m’ho tiro tot a l’esquena, amb il·lusió. Tenir l’Igor m’ha posat molt les piles. I caldrà pagar-li la universitat o el que sigui que vulgui.

El més llegit