Alfonso Aragón, Fofito: «Si no treballo, m’enfilo per les parets»

Si necessita una ració doble de nostàlgia, encamini els seus passos cap al parc del Fòrum de Barcelona. Allà s’inflen les lones de la carpa de Viva el Circo, que té com a reclam Alfonso Aragón ‘Fofito’ (l’Havana, 1949), l’únic que queda viu dels quatre llegendaris Payasos de la Tele i fill de ‘Fofó’, de la mort del qual mai s’ha recuperat del tot. Després d’una baixada a l’infern, torna a desplegar la seva dolçor i el repertori de clàssics infantils acompanyat de la seva filla Mónica. ¿No havia anunciat que es retirava? Això ho va dir el director de l’anterior espectacle, a veure si la gent venia. La meva família va ser la primera a trucar-me: «¡No te’n pots anar!». Després els meus amics d’Amèrica: «¡Ni se t’acudeixi!». I aquí estic. ¿Convençut? Quan no treballo, m’enfilo per les parets. Em desespero. ¿No l’entreté res? M’agrada pintar a l’oli i em desfogo tocant la concertina i el saxòfon, però jo vull sortir a la pista, o a la tele. ¿Tant dona l’espectacle? Dona moltes alegries. Encara avui, després de més de 60 anys de carrera, abans de cridar el «¿‘cómo están ustedes’?» estic una mica nerviós. ¿Ser l’últim del ‘rat pack’ original resulta aclaparador? Quan em maquillo els sento al meu costat, a Gabi, a Miliki i a Fofó. I cada vegada que em presento davant el públic, dic: «Va per tu, pare». Encara el ploro. Més de 45 anys després. La seva mort –jo tenia 26 anys– va ser molt ràpida. Durant mesos no vam alçar el cap. Era el meu mestre en la comèdia i el meu millor amic. Sempre em va dir que hi havia dos camins en la vida: el bo i el dolent. ¿Quina ha sigut la recepta per sobreviure en tres generacions? Insistir en les cançons. Ens vam guanyar el públic amb ‘La gallina turuleca’, ‘Hola, don Pepito’, ‘Susanita’... I després els còmics d’altres països ens orientaven sobre el que agradava als nens. ¿No està fart que l’associïn sempre al mateix? No, no. Els Aragón sempre hem deixat marge a la improvisació. Diuen que treballar amb la família no és recomanable. Quan discuteixes amb un company, el pots fer fora o marxes. Però amb la família continues treballant. ¿Discutien Gabi, Fofó, Miliki i Fofito? Els quatre hem estat molt i molt enfadats –sempre per coses de feina– segons abans de sortir a actuar i ningú ho notava. Però, per molt gran que fos la bronca, abans de marxar cap a casa sempre dèiem «fins demà» i ens fèiem un petó. ¿És molt diferent del jove que va començar amb ells? No. Als 11 anys, a Chicago, vaig representar el meu propi espectacle d’escola en escola. El meu pare em va pescar i em va dir: «¿On vas tu els divendres, que no et presentes a l’escola?». «A treballar», vaig respondre. «Acaba els estudis i entres com a quart membre de la banda». Vaig fer amb ells gairebé tots els EUA, vestit de frac, a mitjans dels 60. ¿Allà va conèixer Sinatra? Va ser a Puerto Rico. Li vaig ensenyar el canal Telemundo i anys més tard ens vam retrobar a l’Argentina. «¡Fofridou!», em va reconèixer i em va fer una abraçada. Una vegada va dir que una cosa era Fofito i una altra, Alfonso Aragón. Quan em trec el nas i la samarreta, soc una altra persona. Al súper soc un senyor que fa la compra, no faig malabars amb les taronges. Tot i que, quan discuteixo amb la meva dona, em dona l’esquena perquè li deixo anar una tonteria i la faig riure molt. Hi va haver un temps en què no tenia ganes de fer riure a ningú. Passa a molts artistes. El públic sol oblidar, però quan vaig fer l’anunci de Campofrío em van trucar de tot arreu. La part bona de Fofito és que té baguls plens de guions. Em va costar molt superar la sotragada, però amb l’ajuda de la meva mare –en pau descansi– i de les meves filles ho vaig aconseguir. Ara soc feliç. La família continua unida. ¿Es reuneixen els Aragón per Nadal? ¡No hi cabem! L’any passat es van ajuntar els nebots i eren 39. Ens felicitem per telèfon. Doncs a cantar les seves cançons als nets. A la petita li vaig dir «cantem ‘Susanita’», va respondre «no vull» i va començar a cantar ‘María de la O’. El més gran, per la seva banda, quan al col·le li posaven cançons dels pallassos, deia: «una altra vegada l’avi», i la mestra, enfadada, ho va explicar a la meva filla. «És que és veritat». També per ells continuo treballant. Per deixar-los una millor situació econòmica.

El més llegit