Corine Pelluchon, veu de l’animalisme: «A qui critica Occident li dic: ‘Tanca el bec’»

Aquesta filòsofa francesa va publicar el ‘Manifest animalista’ (2018), en el qual demanava que els drets dels animals entressin en els parlaments. I hi van entrar. Fins i tot hi ha noves lleis que els reconeixen com a éssers que senten. Ara, Corine Pelluchon (Barbezieux-Saint-Hilaire, 1967) –compte, es defineix com a «liberal» i simpatitza amb Macron– pretén donar als joves activistes una carcassa teòrica perquè no es quedin en la còlera ni en la denúncia a Occident perquè, segons diu, «hi ha una tradició per redinamitzar les coses». Desplega arguments a ‘Ecología como nueva Ilustración’ (Herder), del qual va parlar en la passada Bienal del Pensament de Barcelona. ¿Practica allò que predica? Sento un vincle profund amb els animals perquè –com nosaltres– senten, experimenten la precarietat de l’existència, són mortals. No utilitzo pell i soc vegana des del 2002. Una francesa que no clava queixalada al fuagràs ni al brie. Un cop t’adones de quants animals estan sent torturats i assassinats cada segon, no et queda més remei que exigir un canvi de sistema. Per ells i per un molt probable col·lapse climàtic, però també per l’enfonsament de la nostra civilització. I la seva recepta, diu, és tornar a les llums de la il·lustració. Els quatre pilars de les llums són: autonomia, democràcia, unitat de la humanitat i racionalitat. ¡Formidables! La il·lustració també va conduir al colonialisme, al divorci de la naturalesa i la cultura. No en l’origen. Diderot va aixecar la veu contra l’esclavitud i Rousseau va criticar el consum animal. És a partir del segle XIX quan la raó trenca amb allò universal, es converteix en un instrument de càlcul al servei de l’individu i els seus desitjos i produeix tres tragèdies irreparables: Auschwitz, Hiroshima i les explotacions intensives. Les «llums» que jo proposo són «llums» després de l’enfonsament de les «llums». Expliqui’s una mica. La brúixola per escapar a la catàstrofe, per trobar sentit a la raó, és l’acceptació de la vulnerabilitat i el rescat d’allò que ens uneix a la resta de vivents. Vostè coneix la vulnerabilitat de primera mà. Vaig patir una depressió molt forta quan tenia 20 anys. A la majoria de persones la raó els serveix de màscara, però en el meu cas va caure. Seria una altra persona si no hagués passat per aquesta malaltia. Malgrat tot, el que pretenc transmetre no és la fragilitat, sinó l’energia. El desafiament avui és promoure una relació amb els altres, amb la naturalesa, a la feina, amb els animals, que no sigui de dominació. És el que jo anomeno la consideració. ¿Això com es fa? Rebaixant la dieta carnívora sense oblidar el plaer ni l’autoestima. Cal fer la guerra a la guerra contra nosaltres mateixos. És un procés de transformació que sovint succeeix després d’un xoc. En el meu cas, va ser el coneixement del sofriment animal. Però amb això no n’hi ha prou... ¿Què més? És necessària una reforma econòmica estructural. Donar suport als productors que, per exemple, es neguen a electrocutar els animals per l’anus. Posar en el centre de la política la qüestió animal. Des de les institucions europees han de repensar una altra manera d’habitar la Terra en comptes de recolzar el management de les explotacions intensives que oprimeixen treballadors i animals. La política decideix poca cosa. Si molts individus deixen de menjar carn, s’acaba el negoci. La consideració, i no la dominació, ha de ser el criteri que orienti les activitats humanes. Jo proposo un moviment revolucionari de caràcter pacífic que posi en qüestió moltes coses, però amb respecte i gratitud cap al nostre passat a Occident. A la gent que critica Occident li dic: «Tanca el bec». ¿Així de taxativa? Vaig néixer en una granja de vaques lleteres i soc la primera de la família que ha anat a la universitat. Enmig d’aquest caos catastròfic i des del fons de la meva desesperació pel sofriment animal i la falta d’empatia humana, tinc l’esperança de veure l’era del vivent, perquè els joves s’interessen per la causa animal. I jo miro d’acompanyar-los. Fa anys que predica. ¿No se’n cansa? Estic en plena menopausa, però crec que la vida comença als 55 anys. He entès que puc portar una paraula que té el poder de la dolçor. No és manipulació ni dominació, sinó irradiació.

El més llegit