Mona Chollet, feminista de capçalera de França: «No suporto l’home que parla malament de les seves ‘ex’»

Entre les crítiques que es fan al feminisme hi ha la de dissoldre l’erotisme en una bota d’àcid sulfúric. Mona Chollet (Ginebra, 1973), editora de ‘Le Monde Diplomatique’ i feminista de capçalera de França, corregeix l’enfocament a ‘Reinventar el amor. Cómo el patriarcado sabotea las relaciones heterosexuales’ (Paidós), que ha guanyat el Premi Europeu d’Assaig 2022. ¿L’amor és una estafa? ¡L’amor val la pena! És un prejudici pensar que hi ha una contradicció entre feminisme i amor. Jo el que assenyalo són els problemes en les relacions amoroses d’homes i dones per culpa del patriarcat. Assenyali’n un dels grossos. S’educa les dones perquè siguin màquines de donar i els homes perquè siguin màquines de rebre. És pertorbador veure que ja al pati de l’escola primària es crea una espècie de policia mútua. Quan els rols prescrits es porten a l’extrem, la culminació és la violència. ¿Ha tingut males experiències? No, però creia que era molt lliure, que no era especialment víctima de la meva educació i no era així. Jo valorava enormement l’amor i ells no li donaven el mateix espai. Fa uns anys, quan van anunciar –alhora– el compromís de casament de George Clooney i de Jennifer Aniston, la reacció va ser per a ell, «pobre, és el final de la llibertat», i per a ella, «¡per fi ha trobat algú!». Això fa que les dones desitgin tant sí com no l’amor, la parella, el matrimoni. Fins i tot les molt independents. Persisteix la idea que estar en parella és molt prestigiós, que no tens èxit a la vida si no tens al costat un home. Necessitem la validació de la presència d’un home que ens estimi. Jo vaig estar en parella durant molt de temps i quan ens vam separar, vaig tenir una sensació de caiguda social. És una trampa, perquè, quan hauríem de partir, tenim por de perdre aquest prestigi. Tinder dona solucions. El mandat de tenir una activitat sexual val per a homes i dones, però entre les dones hi ha la idea que l’absència de sexe et panseix, que no hi ha salut si no hi ha activitat regular. És una recerca de validació. Moltes refereixen fantasies de dominació. El patriarcat és una abstracció amb què convius quotidianament. Tens por si camines sola pel carrer de nit, per exemple. Això crea una tensió i el nostre cervell imagina escenaris masoquistes com una manera d’alliberar la tensió. Gloria Steinem proposa «erotitzar la igualtat». ¿Què li sembla? Hi estic d’acord. Jo em pregunto si no podem imaginar un erotisme en el qual els homes apreciïn veure’ns en sabata plana perquè els doni plaer veure una dona que disfruta del moviment. Tot el que es considera sexi en les dones, com els talons, no és confortable, ens fragilitza i ens disminueix. El cànon està molt definit. És esperançador veure que sorgeixen productes culturals, com la sèrie ‘Normal people’, basada en la novel·la homònima de Sally Rooney, que segueix dos joves des de la secundària fins a la universitat. És una bonica representació d’una relació molt igualitària, sense dominació. A part de lluitar, les dones han de fer una feina d’emancipació interior. És una il·lusió pensar que quan prenem consciència dels mecanismes ens n’alliberem immediatament. Per exemple, analitzant l’imperatiu de la primesa, em vaig adonar que darrere és subjacent la idea que hem d’ocupar tan poc espai com sigui possible. Això no m’allibera del descontentament amb la meva panxa, però sé que no em faré mal. Conquerir la independència significa posar ordre a dins sense esperar la salvació d’un home miraculós. ¿Disposa d’una alarma antipatriarcal? [Riu] Sé trobar els problemes que no són evidents en els homes de les meves amigues millor que els meus propis. És un servei que podem prestar a altres dones. Deu tenir unes línies vermelles, almenys. No puc suportar un home que parla tota l'estona i no m’escolta quan parlo jo, que vol que m’interessi pel que explica i no li interessa el que jo explico. Tampoc suporto la condescendència, ni l’home que parla malament de les seves ex. Defineixi la parella ideal. Cada parella ha d’inventar la seva relació. Un ideal mínim és el que permet prosperar l’altre en tots els àmbits, que viu millor la seva paternitat, que inverteix en la vida afectiva. Assumir rentar els plats o llençar les escombraries és una manera de mostrar que volen ser-hi. ¿I les dones, quin gran error cometen? El gran error és creure que hi ha grans errors. Estem massa habituades a pensar que si alguna cosa no va bé és per culpa nostra.

El més llegit