Un genocidi anomenat verola, per Olga Merino

El dominic Bartolomé de les Casas, colonitzador abans que frare, va relatar en la ‘Brevísima relación de la destrucción de las Indias’ les «tiranies grandíssimes i abominables» que els conqueridors van infligir sobre els indis —fins i tot ensinistraven llebrers per esbocinar-los—, però els seguidors de la seva catòlica majestat comptaven, fins i tot sense saber-ho, amb una arma molt més letal que arcabusos i alabardes; això és, les malalties contagioses. La verola i el xarampió, sobretot, van causar una altíssima mortaldat entre les poblacions ameríndies. Una cruel escabetxada. Des que el món és món, les plagues han imposat profundes modificacions en el curs de la història. Per prosperar, un virus només necessita moviment i un munt de gent amuntegada, i així la verola, endèmica en algunes cultures d’Orient des de feia mil·lennis, va arribar a Europa al segle XI, amb les croades, i va arribar per primera vegada a l’illa de La Española el 1518 a bord de les naus de Colom, inoculada en mariners que ja havien desenvolupat la immunitat. Una vegada a les Antilles, la verola (febre, vòmits, possible ceguesa i una erupció les faves de la qual piquen com bitxos) tot just va tardar dos anys a saltar a terra firma, on els 600 homes que comandava Hernán Cortés van trobar un aliat amb qui no comptaven en el seu sanguinari avenç cap a Tenochtitlán, la capital de l’imperi asteca, la població del qual es va reduir en un 40% en un sol any. Des d’allà, com una reguera de gasolina en flames, l’epidèmia va baixar per l’espinada del continent fins a arribar als dominis inques el 1526, segons argumenta l’historiador canadenc William H. McNeill en l’assaig ‘Plagas i pueblos’. Un món arrasat Més enllà de la fam per una collita fallida, els amerindis no coneixien infeccions en cadena com les que havien castigat el Vell Món, potser perquè comptaven amb escassos animals domèstics (amb els seus paràsits), i les llames i alpaques dels Andes vivien en ramats massa dispersos i petits com perquè la infecció cresqués en estat salvatge. El llibre ‘Chilam Balam de Chumayel’, memòria oral dels maies transcrita a l’alfabet llatí per indis alfabetitzats, descriu un món incòlume abans de l’arribada dels ‘dzules’, els homes blancs: «Saludables vivien. No hi havia llavors malaltia; no hi havia mal d’ossos; no hi havia febre per a ells, no hi havia veroles, no hi havia ardor de pit, no hi havia mal de ventre, no hi havia consumpció. Rectament dret anava el seu cos, llavors». Les xifres que ofereixen els demògrafs resulten esborronadores: si en el virregnat de Nova Espanya es podien comptabilitzar uns 25 milions de nadius el 1519, la irrupció de la creu, l’espasa, la verola i el xarampió va fer que els indígenes sumessin un milió escàs el 1605. La vida, imparable en el seu curs, és un continu intercanvi de fluxos, idees i menyscaptes. Els espanyols van portar al Nou Món els cavalls, els porcs, el blat i l’arròs, i es van emportar de tornada el tomàquet, la patata, el blat de moro i l’addictiu tabac, més un altre regalet ocult als genitals: la sífilis. Encara que va existir certa controvèrsia científica respecte del seu origen, els estudis més recents s’inclinen per abraçar la hipòtesi que, en efecte, va ser la tripulació de Colom la que va traslladar a la bragueta aquesta malaltia venèria, que desfigurava els cossos i podia trastornar la ment fins a la demència. Sort del descobriment de la penicil·lina; en temps, es curava amb fregues, emplastres o vapors de tòxic mercuri.

Un genocidi anomenat verola

Les malalties dels conqueridors van causar en la població ameríndia més mortaldat que la creu i l'espasa

El més llegit