Isabella Rossellini «Encara em fa mal veure la meva mare a ‘Sonata de tardor’»

Després de rodar 50 pel·lícules –mítica ‘Blue Velvet’–, tenir tres marits i ser l’arquetip de bellesa en portades i cosmètics, Isabella Rossellini (Roma, 1952) podia limitar-se a una vida tranquil·la a Mama Farm, una granja ecològica de 10,5 hectàrees a Long Island on, amb seva filla Elettra, mima pollastres i galls dindis, ovelles i ànecs. Però no. La filla d’Ingrid Bergman i Roberto Rossellini és un aspersor d’activitat. Ara està de gira amb ‘Le sourire de Darwin’, un monòleg dirigit per Muriel Mayette-Holtz que aquest diumenge i dilluns presenta al Teatre Akadèmia –on ja va oferir ‘Link Link Circus’– per «celebrar» l’aniversari de la mecenes Elsa Peretti, morta el 2021. Etologia i teatre. Estranya unió d’interessos. Als 58 anys, després de treballar tota la vida com a model i actriu, vaig tornar a la universitat i em vaig treure un màster en etologia, una disciplina que m’interessava des que, als 13 anys, el meu pare em va regalar el llibre ‘El anillo del rey Salomón’, de Konrad Lorenz. Vaig unir interessos escrivint textos en clau còmica per a curts... Com a ‘Green Porn’, sobre la sexualitat en el regne animal. I ara els reuneixo a ‘Le sourire de Darwin’, que parteix de la lectura de ‘L’expressió de les emocions en l’home i en els animals’ (1872), on el naturalista es pregunta si són producte de l’evolució. ¿Què explicaria un etòleg d’Isabella Rossellini? L’etologia és la ciència que estudia el comportament dels animals. Era una pregunta en sentit figurat. No sé què respondre-li. Jo soc jo i faig coses que em fascinen. M’ocupo de la meva família, dels animals, centro la meva experiència en un text i ho mostro en un espectacle. Aquesta és la meva descripció. Jo soc jo i faig coses que em fascinen. La van descriure com «la dona més bonica del món». Afalagador. Em va beneficiar a l’hora de treballar com a model i actriu. Em va permetre ser econòmicament independent i manejar la meva carrera. Però tinc 70 anys. Darwin va escriure que la funció de la bellesa és sexual. ¿Li ha resultat una maledicció? Entenc que les joves de 20 o 30 anys lluitin per conquerir drets. Als anys 70 també els vaig defensar en una Itàlia on la dona estava sempre disponible, no hi havia divorci i es patien els crims d’honor (l’home podia venjar un adulteri). Encara hi ha moltes coses per fer per la igualtat. «La meva mare va pagar un preu molt alt per buscar la independència» Ingrid Bergman va ser una campiona de l’emancipació i va ser molt qüestionada. És un enorme exemple de recerca de la independència i en va pagar un preu enorme. No li van permetre veure la seva filla Pía durant vuit anys i van tallar la seva carrera als Estats Units quan va contraure matrimoni amb el meu pare, de qui es va enamorar mentre estava casada. ¿Vostè no va patir les seves absències? Va ser molt present en la meva infància. S’escapava dels rodatges per veure’ns, l’anàvem a visitar nosaltres. Ser una dona treballadora va ser un gran exemple. ¿Ha descobert algun secret sobre ella últimament? No. Va escriure una autobiografia [‘Mi historia’] i va explicar altres coses en cartes i diaris que la família ha dipositat a la Western University. En un dels diaris, per exemple, descriu la seva experiència durant el rodatge de Casablanca. «He vist una trentena de vegades ‘Casablanca’, però no hi reconec la meva mare» ¿Quantes vegades ha vist aquest clàssic? Almenys una trentena. Però a ‘Casablanca’ no identifico la meva mare, era massa jove. En canvi, tinc dificultat per veure-la a Sonata de tardor, la pel·lícula d’Ingmar Bergman rodada tres anys abans de la seva mort, perquè és la mare que recordo. Encara em dol sentir la seva veu. Ella es va definir com a «espiritual, irritant, tossuda i salvatge». No sé d’on ha tret això. D’un diari de joventut. Només volia saber com l’adjectivaria vostè. ¡No era salvatge en absolut! Era un ésser meravellós. Una dona molt responsable, amb moltes dificultats per compaginar la maternitat amb la carrera. El seu somriure és molt semblant al d’ella. Si vostè ho diu. Les emocions són necessàries per sobreviure. Algunes són adquirides i d’altres, innates. Potser perquè vaig néixer a Itàlia gesticulo molt amb les mans, però no somric ni ploro a la italiana, sinó com tots els homes i dones del món. «No sé en quina direcció va el món» ¿Li agrada el món que li ha tocat? En cas de no pertànyer-hi, continuaria portant una cotilla de guix [va patir una escoliosi severa en la infància] i estaria més oprimida com a dona. No obstant, no millora l’espècie. Mira la guerra d’Ucraïna. La humanitat ha patit enormes tragèdies. Els meus pares van viure dues guerres mundials. Deploro el que passa a Ucraïna. Però no sé en quina direcció va el món, la veritat.

Isabella Rossellini «Encara em fa mal veure la meva mare a ‘Sonata de tardor’»

La filla d’Ingrid Bergman porta al Teatre Akadèmia de Barcelona ‘Le sourire de Darwin’ aquest diumenge 1 i dilluns 2

El més llegit