Carme Elias davant l’Alzheimer: «Ho deixo escrit: vull una mort digna»

L’actriu Carme Elias ha anunciat aquest dissabte que pateix Alzheimer. Les poques persones que ja coneixien l’amarga notícia, van llegir en una altra clau el seu discurs de recepció del Gaudí d’Honor, fa just un any, en què la grandiosa dama del teatre, el cine i la televisió va parlar de l’angoixa de perdre’s al bosc i no poder sortir. És ara quan fa el pas endavant, al Brain Film Fest (CCCB), pensant més en els altres que en si mateixa. ¿És important dir-ho en veu alta? Crec que fer-ho públic ajuda a donar visibilitat a una malaltia que queda tancada a l’interior de les famílies. Però m’ho vaig pensar molt, ¿eh? Tinc estranyeses, però encara soc conscient del que faig, i mostrar la meva intimitat d’aquesta manera és un salt mortal. «¿Què et mou? –vaig pensar–. Si estàs més tranquil·leta a casa, sense exposar-te que la gent et vagi parant pel carrer». Però vaig decidir aprofitar la meva condició d’actriu i donar la cara. ¿Quant ha durat el silenci? Vaig rebre el diagnòstic fa tres anys. Tot es va destapar d’una manera aterridora durant el rodatge de ‘Las consecuencias’ (2019), dirigida per Claudia Pinto, en què no tenia el paper protagonista. No podia continuar les frases. «Tot es va destapar d’una manera aterridora durant el rodatge. No podia seguir les frases» ¿Puc preguntar com va encaixar la certesa? ¡No donava crèdit! Hi va haver plors i cruixir les dents, i una enorme commoció familiar. Vaig anar visitant metges, a veure si el diagnòstic era equivocat. No podia parar de plorar. Vaig creure que les llàgrimes baixarien per Torrent de l’Olla, que és on visc. Finalment, acceptes el que és inacceptable. ¿Viu sola? Tota la família m’acompanya. No podria estar més ben cuidada. Sempre m’acompanya algú. Entren i surten de casa, però hi ha dies en què estic sola i no paro de trucar-los. Sincerament, jo el que vull és una mort digna. ¿...? Tinc una amiga que pateix aquesta malaltia i sé el que és no ser en aquest món i continuar viu. Ho tinc escrit: vull morir dignament. ¡No comprenc per què en aquest país l’eutanàsia no es pot entendre! «No comprenc per què en aquest país no es pot entendre l’eutanàsia. No mereixo estar en una cadira, dependent» Potser apareix una solució. Ara no n’hi ha, i no em mereixo estar asseguda en una cadira, depenent que algú em doni el menjar i em faci la higiene. ¿Per què? La meva família respectaria la meva voluntat. És la societat la que no ho permet. Penso defensar el dret. ¿Quin record li agradaria conservar per sobre de tots? El de la nena de 15 anys que, amb el permís del senyor Balcells, va pujar a l’escenari del casal de Sant Josep de Calassanç. Des d’allà he arribat fins aquí, i això em dona un cert consol. Ser actriu ha sigut el regal més gran de tots. He viscut la vida que volia, tot i que no hagi sigut sempre fàcil. «He viscut la vida que volia, i això és un consol» ¿No ho ha sigut? Hi ha hagut trams de molt drama. En un moment donat vaig treballar amb pànic escènic. ¿Vostè? Amb 50 anys de carrera, un ‘almodóvar’, un Goya a la millor actriu. Va arribar un moment que sortia a l’escenari i m’havia de repetir «aquí i ara», que és el que vaig aprendre estudiant teràpia Gestalt. El cor em sortia del pit. Vaig passar per un circuit de psiquiatres, psicòlegs i neuròlegs, i tots em van dir que estava formidable. Llavors vaig pensar que tenia a veure amb la meva sensibilitat, amb la severa autoexigència de la meva manera d’estar al món. «¿No deu ser que la sensibilitat que em va ajudar a construir els personatges ja era una llavor d’aquest mal?», em pregunto. «¿No deu ser que la sensibilitat que em va ajudar a construir els personatges ja era una llavor d’aquest mal?», em pregunto. ¿Té alguna cosa bona tot això? Noto una creativitat inesperada. A tots els nivells. Cada dia escric una pagina. És bolcar tot el que m’està passant. Són pensaments sobre la malaltia. De vegades són còmics i d’altres, no. A estones tinc ganes de plorar i dic: «¡Però si aquesta situació fa riure!». ¿Què és l’últim que ha escrit? No ho sé. Ni tan sols sé si ahir vaig escriure alguna cosa. Semblo molt normal, però d’aquí una estona puc no semblar-ho en absolut. El meu dia a dia és una muntanya russa. No importa, de veritat. Semblo molt normal, però d’aquí una estona puc no semblar-ho en absolut. El meu dia a dia és una muntanya russa. De moment porto una vida més o menys normal. Continuo cuinant, em dedico a la casa, que cada vegada està més buida... Estic fent neteja de tot. Vaig mirant, una a una, totes les caixes de la meva vida professional. Els ulls li brillen, com sempre. ¡Jo mateixa m’estranyo d’estar parlant amb vostè! Però arribarà el moment que no pugui. Que sortiré de casa i no sabré tornar. He de viure el present, perquè ja no tinc futur.

Carme Elias davant l’Alzheimer: «Ho deixo escrit: vull una mort digna»

L’actriu catalana, diagnosticada fa tres anys, anuncia al Brain Film Fest que pateix la malaltia

El més llegit