Isabel Allende: «Els meus col·legues escriptors sempre em van menysprear»

Isabel Allende està a punt de complir-ne 80 i ha venut 75 milions de llibres. Dos crèdits suficients per dir el que li dona la gana i narrar el que li ve de gust. Ara publica ‘Violeta’ (Plaça & Janés), una novel·la embeguda de Francisca Llona, la seva mare, el salvavides a què es va agafar l’escriptora xilena quan va morir la seva filla Paula; i s’atreveix a plantar cara a un passat que no sempre va jugar en el seu favor. ¿Com era aquesta mare? Era bonica, intel·ligent, molt irònica. Però sempre va viure sotmesa a un pare i a un marit, i als 25 anys es va trobar amb tres nens amb bolquers i abandonada. Vaig saber ben aviat, als 12 anys, que el més important era treballar i no dependre de ningú. Anys després, a teràpia, em vaig adonar que als meus llibres no hi ha pares presents ni carinyosos. I que en totes les meves relacions amoroses no aconsegueixo entregar-me. Sempre guardo el meu jardí secret. Sempre deixo una porta per escapar. Però persevera. És una noucasada. Si no et llances al risc, no pots tenir una vida interessant. Als 77 anys va aparèixer el Roger [Cukras], un home carinyós i amable que em dona estabilitat i protecció, i m’hi vaig casar. Però si em falla, no trigo ni un minut a anar-me’n. ¿Dona crèdit a aquesta vellesa seva? Fa com tres anys que he anat dient que tinc 80 anys. Em sembla una xifra més bonica que 76, que és un número estúpid. Jo no em penso jubilar mentre tingui cervell per poder escriure. Aquest any se’n compleixen 40 de la publicació de ‘La casa de los espíritus’. ¿És la mateixa? Quan vaig començar a escriure ‘La casa de los espíritus’ no sabia ni què estava fent i no tenia expectativa que es publiqués. El que va passar, aquell èxit extraordinari, va ser una sorpresa. Em va pavimentar el camí per a la resta. Però és ara quan dic: «Em sento escriptora». ¿Abans tenia inseguretats? Cada vegada que treia un llibre tenia la sensació que seria l’últim. Des del principi, [l’agent literària] Carmen Balcells em va dir: «Has de fer el doble d’esforç per obtenir la meitat de reconeixement que qualsevol home que escriu la meitat de bé que tu». I tenia raó. ¿L’hi van posar difícil? Els meus col·legues escriptors sempre em van menysprear. Van parlar malament de mi. I hi va haver crítics, sobretot a Xile, que van ser molt durs. Era una «sentimental» per parlar d’amor. A García Márquez ningú el va acusar de «sentimental». ¡Si ‘El amor en los tiempos del cólera’ l’arriba a escriure una dona, la maten! I com això tantes i tantes coses. ¿Moment d’ajustar comptes? ¡No! Tinc una memòria selectiva que va eliminant el dolent. M’ho va ensenyar el meu padrastre, l’oncle Ramón, que sempre deia que no podia haver tingut una vida més feliç. ¿I vostè l’ha tingut, feliç? Quan era jove pensava que tindria un matrimoni per a tota la vida i una família gran que s’ajuntaria els diumenges. ¡No va passar res d’això! Però quan miro enrere veig que he tingut una vida interessant. Jo prefereixo una vida interessant a una vida feliç. ¿Sempre es va sobreposar a l’infortuni? Quan va morir la meva filla Paula, el 6 de desembre de 1992, em vaig buidar en un llibre i vaig creure que ja no tenia res més a fer. Vaig caure en la depressió. Tot anava malament. Però el meu actual marit diu que soc com els suros: m’enfonsen i surto a la superfície. ¡Déu meu, com ajuda tenir molt bona salut! M’aixeco cada matí a dos quarts de sis plena de força. És part del seu magnetisme. Diuen que va ser amant d’Astor Piazzolla. S’ha especulat amb això, però a Piazzolla no el vaig veure en la vida. El músic amb qui em vaig relacionar no tocava el bandoneó sinó la guitarra i el piano. En continua callant el nom. Els únics secrets que guardo són els que incumbeixen altres persones. Fora d’això, crec que un s’exposa quan guarda secrets. A mi ningú em pot fer xantatge. ¿Què ja no accepta a hores d’ara? No vull viatjar, no vull anar mai més a una festa, ni a una firma de llibres, ni parlar en públic. Necessito silenci i temps per anar-me’n cap endins. El món sí que li interessa. M’agrada aquesta generació jove que s’ha format en un món més igualitari, menys classista i més preocupat pel planeta que va adquirint poder, com Gabriel Boric a Xile. Em dona esperança en un moment en què hi ha forces que tiren fort a l’autoritarisme. Ho veu, li surt la pulsió política. La canalitzo a través de la meva fundació, creant consciència que existeix una guerra contra les dones. No em queda gaire temps. Però no tinc res a perdre.

Isabel Allende: «Els meus col·legues escriptors sempre em van menysprear»

L’autora xilena publica la novel·la ‘Violeta’ i, a punt de complir-ne 80, diu la veritat sobre el seu encaix en la generació del ‘boom’ llatinoamericà

El més llegit