Guillem Clua, dramaturg: «Davant l’onada reaccionària, no ens podem acovardir»

Té una obra de teatre –‘La golondrina’, amb Carmen Maura– instal·lada al Thêatre Hebertot de París, tres pel·lícules pendents d’estrena i l’adaptació i producció executiva de la seva obra ‘Smiley’, per a Netflix. ¿Quan descansa aquest home? Guillem Clua (Barcelona, 1973), Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2020, és també un febril i hilarant tuitaire i algú que diu el que pensa sense mordassa. El posicionen en la ‘pole’ de la dramatúrgia contemporània. Per a mi el privilegi és estar en una posició que em permet explicar les meves històries i tenir la sort que arribin a molta gent. És humil, vostè. Detesto la idea romàntica de l’artista. Per a mi és un ofici, és el que soc. Noto que hi ha companys dramaturgs que intenten veure com encaixen en una generació o escriuen per a la posteritat. Jo escric aquí i ara per al públic del present. Bé. Però, ¿què els dona? Les obres que més èxit han tingut, les que més s’han traduït i han viatjat, parlen de mi, de com veig el món. L’ingredient clau és la veritat. Si serrem la tapa del seu cervell, ¿quina veritat salta primer? La meva obra va del drama a la comèdia, el polític i el musical, i quan vaig intentar trobar un denominador comú em vaig adonar que sempre parlo de l’amor i del seu poder curatiu. Sempre amb l’esperança que podem fer un món millor. ¿Com va vostè d’amor? També em sento afortunat. Ara mateix estic solter, en una travessia del desert, però hi ha infinites maneres d’entendre l’amor. El dels amics, les relacions passades i presents, la família. ¿La família sempre ha sostingut la seva necessitat d’escriure? Els meus pares i els meus germans sempre m’han animat. A casa es respirava literatura i música. No seria on soc si no fos per ells. No només perquè em van deixar volar, sinó també perquè van estar al meu costat quan vaig sortir de l’armari. ¿Sempre ha tingut autoconfiança? ¡Encara no la tinc! Va, home. Mai dono res per fet. He treballat molt i també hi ha jugat el factor sort. Sí que tinc seguretat en l’ofici, com el que fa mobles tota la vida, però això no és garantia que despertis l’interès. No és de mitges tintes. Es fica en trames de política, en històries LGTBI... Vaig explorar el tema LGTBI perquè era el que coneixia i ha acabat sent un acte polític. En el moment en què tens un altaveu, sents la responsabilitat d’utilitzar-lo per plantejar preguntes en una societat que està anant cap a una direcció terrible. ¿Quina qüestió és capital avui dia? Tant el neoliberalisme rampant com l’onada reaccionària i neofeixista que s’està despertant tenen per objectiu potenciar l’individualisme i aniquilar el sentit de comunitat. No ens podem acovardir. No s’acovardeixi, ¿li ronda algun argument? Estic absorbit per Netflix, però intento trobar temps per escriure una obra sobre els mitjans de comunicació i la postveritat. El que està passant ara té un únic origen: el qüestionament dels fets. ¡Ai, que vostè va començar com a periodista! Vaig deixar el periodisme perquè em vaig adonar que cada vegada s’assemblava més a la ficció. ¡Cony, doncs em vaig dedicar a la ficció al 100%, que m’ho passava millor! ¿I potser acosta més a la veritat? Rotundament, sí. La ficció té una cosa molt poderosa: la capacitat d’emocionar. El problema és quan s’utilitza en els mitjans de comunicació i converteixen una realitat tràgica en espectacle. ¿Què commou a aquell que commou? Que la vida sigui tan curta. Els meus pares es fan grans, en la primera onada de la pandèmia vaig perdre gent jove molt pròxima... Cal aprofitar els quatre dies que vivim. De moment els ha aprofitat bastant. Triï tres moments de la seva vida. Estan relacionats amb canvis de ciutat. L’Erasmus a Londres; mudar-me –fart de tot– a Nova York, on vaig aconseguir un agent i van traduir les meves obres, i els anys que he passat a Madrid. La meva vida ha funcionat per carpetades. Quan no soc feliç, vaig a una altra ciutat i començo de zero. ¿Com va de felicitat ara? M’aproximo als 50 i no és qüestió de fer creu i ratlla com si res. He comprat un pis a Barcelona. Estic fent el niuet.

El més llegit